Negatius i positius

Fa anys en Santi Carreras va cedir a l’arxiu municipal i també comarcal de Mataró les milers i milers de fotografies que el seu avi, el seu pare i ell mateix havien acumulat a còpia d’anys de retratistes i de seguir periodísticament l’actualitat de la ciutat. Moltes no estaven identificades. No se sabia quins llocs representaven o qui hi sortia. L’aclariment hauria correspost als arxivers, però no va ser fet perquè els recursos humans i tècnics no arribaven més enllà. Aquest any, en Santi i el nou arxiver, Alexis Serrano, han tingut la idea d’exposar públicament les imatges sense filiació per veure si els contempladors en podien subministrar notícies. El resultat es va presentar dilluns en forma de llibre. Els paisatges urbans han incorporat peu de foto, però molts dels personatges han quedat sense noms ni cognoms: aquell grup de gimnastes, aquella venedora d’ous de la plaça, aquells armats de Setmana Santa, aquells àngels i dimonis de l’apoteosi final dels Pastorets... És clar, molts són morts. Morts els que hi surten i morts els que en podrien donar raó. I si aquests últims encara són vius, la memòria flaqueja o es confon. En Santi reconeix que l’exposició i el llibre arriben tard. Encara queden moltes fotos per identificar a l’arxiu, moltes exposicions per fer, molts llibres per publicar. Faran tardíssim. En les imatges guardades hi haurà persones que conservaran per sempre l’expressió d’aquell dia, però si és una foto d’estudi o de grup mai no sabrem amb quin nom el fotògraf els va cridar perquè somriguessin. Com es deia aquella parella de promesos que passeja per la Rambla i mira a la càmera del pare Carreras? On són, què se n’ha fet?

En Santi em va demanar que presentés el llibre. Vaig fer observar quina quantitat d’edificis bonics –o emblemàtics, que es diu ara– van ser destruïts en els últims anys del franquisme: el Teatre Clavé (el nostre petit Liceu), la portalada de l’escola Santa Anna, el sòlid hotel Suís, la Torre Llauder... Les arbredes... En Santi, que ha consultat la premsa de l’època, s’ha sorprès de l’alegria amb què aquestes demolicions van ser acollides, sempre en nom del “progrés”. Parlem-ne: la satisfacció va anar a càrrec de l’Ajuntament, del diari oficial Mataró i dels clients del Casino, el club Esport i la perruqueria Claramunt. Es va produir aquells anys una inversió: els carques, els especuladors i els arboricides esgrimien el “progrés”, i els “progres” defensaven el conservadorisme. A mi em va ser retirat el passaport per propugnar el manteniment del Clavé. El primer Ajuntament de la democràcia va ser de “progrés”, d’autèntic “progrés”, i la primera feina que li va correspondre va ser conservar. Els uns i els altres quedem ben retratats en els negatius i positius dels Carreras.