Opinió

Tribuna

El diàleg impossible

Rai­mon Panikkar és la dar­rera baula –fins ara– que con­necta la tra­dició filosòfica cata­lana amb la figura fun­da­dora de Ramon Llull. Una tra­dició inter­cul­tu­ral que sem­pre, poc o molt, ha cer­cat bas­tir ponts amb l’alte­ri­tat com a manera d’esca­tir –i ela­bo­rar– una iden­ti­tat de síntesi. De fet, en les nos­tres con­ver­ses a Taver­tet, la idea de diàleg, entès com a viatge a través del logos cap al mite, era una cons­tant. Ell fou el meu mes­tre i amic, i tan sols puc dir que soc deu­tor del seu mes­tratge. Ara el recordo en el cen­te­nari del seu nai­xe­ment, i perquè per enèsima vegada la seva veu esde­vindrà el refe­rent –i la referència– d’allò que vull expo­sar en aquest petit assaig sobre el diàleg impos­si­ble.

Per a Panikkar el diàleg ha de ser un encon­tre indis­pen­sa­ble. Dar­rere del con­cepte hi ha la idea de recerca en la tro­bada. L’ober­tura de l’ésser cap a l’ésser n’és la seva essència. És a dir, qual­se­vol diàleg té dos pols i, en con­seqüència, unes opo­si­ci­ons que cal saber cop­sar en l’inter­canvi dialògic. Cito el mes­tre: “El diàleg pot aspi­rar implícita­ment a cer­tes res­pos­tes, però a pri­ori no en pot excloure cap.” I també: “La fina­li­tat del diàleg no és la liqui­dació de les opi­ni­ons dife­rents.” El diàleg, al cap­da­vall, no cerca pas la una­ni­mi­tat. Fins i tot es pot donar que la nos­tra posició ini­cial es cap­giri. Dia­lo­gar no està exempt de risc, atès que la veri­tat s’exposa a la llum de l’altre. Per això mateix, la dia­lo­gia entre les parts pot ser obs­ta­cu­lit­zada inten­ci­o­na­da­ment i, ales­ho­res, el diàleg com a tal és un mer estra­ta­gema, dila­tori i cosmètic.

He par­lat d’ober­tura i de veri­taT. Cal obrir-se sense con­di­ci­ons al cor de l’altre, amb el benentès que la veri­tat no és mono­poli de ningú. “Cap indi­vidu, cap grup humà [...] pot encar­nar la mesura abso­luta de veri­tat.” D’altra banda, la mesura sig­ni­fica aquell camí del mig on la com­prensió esdevé plau­si­ble. Impo­sar el dogma de la llei –com fa l’Estat espa­nyol– i negar-se en rodó a obrir-se a noves vies –això és negar-se a escol­tar raons ali­e­nes– impos­si­bi­lita la reso­lució del con­flicte i, nogens­menys, la tro­bada entre les parts, i que aquesta fruc­ti­fi­qui.

Cal un cert espe­rit en la renúncia. Una renúncia a esme­nar a la tota­li­tat el cri­teri antagònic. No es tracta d’un pro­blema mera­ment polític. És, àdhuc, un pro­blema òntic. Para­fra­sejo Panikkar, si afirmo que per enten­dre el pen­sa­ment de l’altre cal pen­sar aquest com si fóra ver­ta­der. Sense espai per a un esforç empàtic –l’ober­tura sine qua non cap a altres paràmetres polítics i la per­ti­nent litúrgia que l’envolta– l’apel·lació al diàleg és una forma tosca d’obs­truir l’acció política. I si bé dia­lo­gar ens huma­nitza, l’engany en degrada el con­cepte. Afor­tu­na­da­ment, s’ha de recor­dar que el fracàs en el diàleg –i reconèixer l’èxit nega­tiu d’aquest– també n’és con­dició fona­men­tal. No pot cop­sar bé el teu hàlit vital qui no t’estima.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia