Art en moviment

Vaig al Macba amb la intenció de veure la sensació de la temporada, l’exposició de Jaume Plensa, i trobo tancat. Tots els museus i sales d’exposicions tanquen els dilluns. El Macba ho sofistica: els dimarts. I ara què faig? Tinc a quatre passes l’exposició Stanley Kubrick, però és una mica tard i com que em conec sé que la visita m’exigirà unes hores que ara mateix no tinc. A la Pedrera hi ha anunciada una exposició sobre art en moviment. Cap a la Pedrera.

De l’“art en moviment” sempre n’havíem dit “art cinètic”. És menys entenedor però més precís. Hi ha peces que es mouen, com els mòbils de Calder o algunes altres accionades per motorets i imants, però en general és l’espectador qui s’ha de desplaçar davant l’obra, o acostar-s’hi i allunyar-se’n, per detectar-ne els efectes canviants i de vegades vertiginosos i marejadors. Hi ha una pintura feta a base de punts que vista de prop és en blanc i negre i vista de lluny l’ull assegura que és de colors.

L’art cinètic va tenir l’impuls als anys cinquanta, amb l’hongarès Victor Vasarely com a més conegut cap de grup. Fins ara coneixia aquesta tendència artística per haver-ne vist alguna obra solta o a través de reproduccions en llibres. Les reproduccions són sempre una il·lusió, tant en art cinètic com amb el Greco. La gràcia de les obres de gran format és veure-les en gran format. No direm res dels colors: els del Greco i els de tots. L’acumulació d’obres cinètiques de la Pedrera m’han deixat també ben servit. Se n’han de veure moltes, una al costat de l’altra, per fer-se càrrec de la riquesa del moviment i de les facultats del nostre òrgan visual.

Ara que parlàvem de Kubrick: el cineasta va fer servir a fons les formes cinètiques en la fantasia visual de cap al final de 2001, que alguns atribueixen a un consum excessiu de LSD. Saul Bass també se’n va valdre, en els crèdits de la pel·lícula Vertigen de Hitchcok. Anem més enrere? Anem al Greco? Ja tenia l’obsessió de representar el moviment per mitjans figuratius, com tots els pintors i escultors, des de l’antiga Grècia. El romànic el va aturar una mica. El gòtic el va tornar a posar en marxa. L’art cinètic és el moviment exasperat de l’art abstracte.

Vaig ser a Budapest abans de la caiguda del Mur. Un cartell minúscul amb una fletxa indicava la direcció del Museu Vasarely. La vaig seguir. Unes altres fletxes em va dur al punt de partida. On era el museu? El règim avorria l’artista. Li tenia un museu perquè no podia no tenir-l’hi, però l’entrada era introbable, entre el laberint que feia voltes i marejava com un Vasarely autèntic. Potser la seva obra denunciava, també, el sistema comunista. Potser preveia el “procés” català vist amb els nostres ulls a la Pedrera.