Parlem?

Tanco aquest article dos dies abans del 21-D. Vivim en el bucle d’una sobreanàlisi mediàtica i social del procés del procés, que en la majoria dels casos té com a finalitat dissimular la paràlisi. Sincerament: a aquestes alçades de l’argument, i per molt necessari que sigui en termes atemporals, escriure l’article sempitern en què aflora el diagnòstic que “Catalunya-i-Espanya-han-de-dialogar!”, és, a part de poc incisiu i original, procrastinador i sospitós de trilerisme: és esquivar el tumor de la política teològica, antidialogant i blindada que aplica Espanya. Sota la mateixa lògica: per molt que en termes abstractes la discussió hagi de ser l’únic camí, a hores d’ara no serveix de res discutir amb qui ja no comparteixes ni les premisses bàsiques d’un llenguatge mínim. Per a mi és inútil encetar una discussió amb algú que no fa cap esforç per substituir l’èmfasi (“la Ley!”) per l’argumentació (què podem fer per assolir una llei justa?). Hi ha presos, exiliats, confinats i imputats. Els titulars informatius d’avui JA estaven escrits de molt abans, perquè l’objectiu de conquesta és superior a tota realitat. L’independentisme, és clar, ha de reflexionar i fer autocrítica. Però la presumpta facció social democràtica ha dimitit davant d’aquesta nova contrareforma política lacerant. I, en comptes de criticar la deriva totalitària, escomet contra els que, amb defectes o no, van fer una defensa de les possibilitats de la democràcia. Hi ha Vox i l’amargor virulenta de Cs. Però també hi ha el PSC i Podemos, i un estol d’intel·lectuals i opinadors que beneeixen activament per passiva la persecució judicial, policial i personal sobre l’independentisme. I això no es dissimula amb una cataracta de tertúlies ni amb una apel·lació etèria a “parlar”. Som en el punt d’exigir, abans que res, la igualtat entre els parlants. Si no, estem parlant d’una altra cosa.