Parlem?

Tanco aquest arti­cle dos dies abans del 21-D. Vivim en el bucle d’una sobreanàlisi mediàtica i social del procés del procés, que en la majo­ria dels casos té com a fina­li­tat dis­si­mu­lar la paràlisi. Sin­ce­ra­ment: a aques­tes alçades de l’argu­ment, i per molt neces­sari que sigui en ter­mes atem­po­rals, escriure l’arti­cle sem­pi­tern en què aflora el diagnòstic que “Cata­lu­nya-i-Espa­nya-han-de-dia­lo­gar!”, és, a part de poc inci­siu i ori­gi­nal, pro­cras­ti­na­dor i sos­pitós de tri­le­risme: és esqui­var el tumor de la política teològica, anti­di­a­lo­gant i blin­dada que aplica Espa­nya. Sota la mateixa lògica: per molt que en ter­mes abs­trac­tes la dis­cussió hagi de ser l’únic camí, a hores d’ara no ser­veix de res dis­cu­tir amb qui ja no com­par­tei­xes ni les pre­mis­ses bàsiques d’un llen­guatge mínim. Per a mi és inútil ence­tar una dis­cussió amb algú que no fa cap esforç per subs­ti­tuir l’èmfasi (“la Ley!”) per l’argu­men­tació (què podem fer per asso­lir una llei justa?). Hi ha pre­sos, exi­li­ats, con­fi­nats i impu­tats. Els titu­lars infor­ma­tius d’avui JA esta­ven escrits de molt abans, perquè l’objec­tiu de con­questa és supe­rior a tota rea­li­tat. L’inde­pen­den­tisme, és clar, ha de refle­xi­o­nar i fer autocrítica. Però la pre­sumpta facció social democràtica ha dimi­tit davant d’aquesta nova con­tra­re­forma política lace­rant. I, en comp­tes de cri­ti­car la deriva tota­litària, esco­met con­tra els que, amb defec­tes o no, van fer una defensa de les pos­si­bi­li­tats de la democràcia. Hi ha Vox i l’amar­gor viru­lenta de Cs. Però també hi ha el PSC i Pode­mos, i un estol d’intel·lec­tu­als i opi­na­dors que bene­ei­xen acti­va­ment per pas­siva la per­se­cució judi­cial, poli­cial i per­so­nal sobre l’inde­pen­den­tisme. I això no es dis­si­mula amb una cata­racta de tertúlies ni amb una apel·lació etèria a “par­lar”. Som en el punt d’exi­gir, abans que res, la igual­tat entre els par­lants. Si no, estem par­lant d’una altra cosa.