Els robots

John Carlin diu que va deixar el Twitter perquè el més valuós que tenim és el temps i perquè no trobava sentit a “entrar en discussions amb gent que no conec, que no sé si són homes, dones, vells o nens, o gossos”. També hauria pogut pensar que alguns d’aquells amb qui es discutia eren ordinadors. Algunes vegades passa. Cada cop més, ben mirat. I saben on som, saben què fem i volen saber què pensem, si no és que ja ho saben. Llegeixo un article de John Harris al The Guardian. Ens recorda que les empreses controlen cada dia millor els seus treballadors i que els incentius de molts d’ells depenen del que fan o del que deixen de fer. Posa d’exemple Amazon. En alguns dels seus centres logístics hi ha treballadors equipats, diguem que voluntàriament, amb ordinadors portàtils que controlen els seus moviments i que informen l’empresa de la velocitat amb què fan les coses, de les vegades que van al magatzem, dels moments que s’aturen encara que sigui per anar al lavabo. Divendres 21 de desembre. Molts catalans sortirem al carrer a reivindicar el resultat d’unes eleccions que no va ser exactament com volien aquells que ens manen. D’una banda, doncs, hi haurà el nostre dret a protestar contra el feixisme constitucional, a defensar una idea de democràcia, de llibertat, de dignitat, de país, de concepció de la societat i de les relacions humanes. De l’altra, uns policies amb aspecte de madelman, equipats amb casc, guants, escut, protectors de tot tipus i armilla antipunyalades i antibales, vinguts de lluny per protegir i defensar el dret de reunió dels màxims representants que tenim, bo i que la gran majoria dels que serem a l’altra banda no els vam votar. Com molts d’aquells policies, també els, diguem-ne, nostres representants hauran vingut de lluny. D’allà on ells diuen que és el centre del nostre país. D’allà on molts dels que serem a l’altre costat diguem que és encara el país que ens mana.