El rei, retratat

El Congrés dels Diputats ha encarregat (amb els vots del PP, PSOE i Ciudadanos: tot en ordre) un retrat de Felip VI al pintor andalús Hernán Cortés que (ens) costarà 88.000 euros. Ja l’ha representat anteriorment, aquest artista amb nom de conquistador, al rei dels espanyols, i a molts polítics (Aznar, González, Rato, Aguirre...) i riquíssims empresaris que com els notables de temps passats es pensen que l’art els ajudarà a transcendir. La major part d’ells transcendiran, oh i tant!, però no precisament amb la imatge amable i entranyable que evoquen aquests anacrònics retrats oficials que (ens) costen un dineral. La història és la que és i no cal ara i aquí descobrir la sopa d’all: l’art sempre s’ha associat amb el poder i, encara més, el poder amb l’art. I d’aquesta aliança en va sortir, per exemple, tot un geni Velázquez que va canviar el curs de la pintura. Era el millor del seu temps, i a la cort va anar. Felip VI no ha heretat el bon gust dels seus avantpassats per escollir el seu pintor de cambra, tot sigui dit. Però això, més enllà de deixar-lo ben retratat, és el de menys. Amb els 88.000 euros del seu quadre, es podria muntar la programació d’un o fins i tot dos centres d’art; es podrien donar unes quantes beques a joves creadors; o es podrien restaurar antigues galeries de preeminents que no fan res més que acumular pols. És clar que el concepte monarquia és incompatible amb la democratització de l’art. I d’això en diem segle XXI.