Pse, potser sí

Potser tot plegat acaba en no res. De fet, encara és no res. Però la reunió entre els governs de Sánchez i Torra deixarà quatre paraules que poden ser el cap d’un fil de què estirar per intentar –algun dia– descabdellar el conflicte entre Catalunya i Espanya. Dos d’aquests mots eren dins del comunicat conjunt de dijous al vespre: “Seguretat jurídica”, un principi del dret que és prou ambigu per emparar, hipotèticament, tant la Constitució del 78 com un referèndum d’autodeterminació. En principi, una cosa i l’altra, si es decideixen per vies acceptades per tothom, aporten la mateixa quantitat de seguretat jurídica, així que ningú no ha tingut cap problema a fer interpretacions divergents d’un text comú. El resultat és deliberadament confús, però el fet és que la majoria de les negociacions polítiques –quan han hagut d’encarar conflictes històrics– han començat així.

Les altres dues paraules són un nom: Josep Tarradellas, la figura històrica que l’Estat ha decidit associar a l’aeroport del Prat. El 125è president de la Generalitat va viure gairebé 90 anys, en què va passar de tot, així que, lògicament, va haver d’adaptar la seva acció política als contextos que s’anaven succeint. Un independentista pot reconèixer en Tarradellas el jove insurrecte, el polític que va impulsar la indústria de guerra catalana durant la Guerra Civil, el president que va sostenir, tossudament, el govern català a l’exili o la personalitat que va advertir, reiteradament, contra el café para todos. I un unionista, des de la seva òptica, pot apreciar el reconeixement polític que va fer de la monarquia i del règim que se’n va derivar i, fins i tot, la darrera aproximació al PSC de l’últim Tarradellas antipujolista.

Certament, després de tants anys d’agressions (o segles, depèn de com es miri), hi ha pocs motius per a l’optimisme. Són quatre paraules, només. Però ja sabeu que, als vallesans, quatre pins ens semblen un bosc espès.