Parlar de futbol

En un informatiu del 3/24 que fan al migdia, el presentador diu tot sol, com és habitual en aquest canal, les notícies del dia. Arriben els esports, i apareix al seu costat un especialista en la matèria. Per parlar de política nacional o internacional o de les oscil·lacions de l’economia, el presentador no ha necessitat cap auxiliar. Per parlar de futbol n’ha reclamat un. Els dos homes entaulen un diàleg. S’interessen per si una pilota ha entrat o no, desentranyen les declaracions d’un jugador, especulen sobre un nou fitxatge. Se’ls veu relaxats, contents. El presentador abandona per un moment, i fins que no hi torni, el posat greu i rígid amb què ha relatat el Brexit, el tsunami de més de cinc-cents morts, les paraules del president Torra o una novetat literària.

En un dels àpats d’aquests dies vaig tenir assegut al costat un argentí que ha vingut a passar les festes de Nadal aquí amb la família. L’incentivava la conversa. És simpatiquíssim però no el treia dels monosíl·labs. Em consta que és un advocat de nom, professor d’universitat, un home informat. El laconisme era granític. Sé també que és soci i aficionat de l’Huracán, un equip de futbol secundari de Buenos Aires. El seu sogre no permet cap incorporació a la família que no en sigui sòcia. Cap al final, li vaig preguntar per quin equip els aficionats de l’Huracán s’havien inclinat en la final celebrada a Madrid que va enfrontar el River Plate i el Boca Juniors. Érem als torrons. M’havia dit que esperava arribar-hi. Els torrons van ser oblidats. La conversa fins ara obturada es va desembussar. Em va explicar que molts de l’Huracán s’havien posat a favor del River perquè el Boca és un club impermeable, que no es fa simpàtic. De totes maneres... de totes maneres no s’ha d’oblidar que el River va ser l’equip de l’última dictadura. Ja hi vam ser: les dictadures; el peronisme; l’actual president, Macri; la composició social argentina expressada a través del River, el Boca i l’Huracán; el fet lamentable que s’hagués hagut de jugar a Madrid, l’antiga metròpoli, un trofeu que duu el nom de Libertadores... La colonització, la descolonització, els costums adoptats d’Espanya i molts d’Itàlia... L’intel·lectual es va destapar. Em va regalar un llibre sobre la història de l’Argentina. Jo havia observat que agafava la cullera amb l’esquerra. El dia abans, casualment, havia llegit que Maradona és esquerrà. “Como Maradona”, li vaig expressar. “Yo sólo soy zurdo de manos; Maradona lo es total”, va dir com si no fos digne de la comparació. Abans s’havia sorprès que un ingredient del plat es digués pilota.

El diàleg que es reclama des d’un cantó i l’altre de l’independentisme no acaba de fructificar. Els interlocutors: no el podríem iniciar, amorosir i fer efectiu i airós amb el futbol pel mig?