Díaz durs

Li venen dies durs, a Pedro Sánchez. No li cal esperar les reaccions de Pablo Casado, Albert Rivera o Vox a la mínima gesticulació de diàleg amb el govern de la Generalitat. La queixa, el lament, i d’aquí no res, l’esmena i el veto, li ve de dins del PSOE mateix. Susana Díaz, ferida en l’orgull per la imminent pèrdua del govern andalús, culpa Pedro Sánchez de la seva inservible victòria el 2 de desembre. Considera que si va guanyar les eleccions va ser per la seva bona gestió, però el plus que li mancava per continuar governant li va fer perdre la política d’acostament (més de façana que de fets) practicada pel president espanyol. De fet, aquesta setmana Díaz ha convertit els bons desitjos nadalencs en un prec perquè no es repeteixi la incipient imatge de bilateralitat de la setmana passada al Palau de Pedralbes. I afegia que la conseqüència directa d’aquest tracte de tu a tu ha de ser l’aplicació, si s’escau, de l’article 155.

És cert que, discursivament, no és el mateix Pedro Sánchez que Mariano Rajoy. Però cada cop costa més distingir Susana Díaz de Pablo Casado. Les frases: “Un govern autònom no pot parlar d’igual a igual amb el govern de l’Estat” i “quan algú es salta l’estat de dret, la Constitució té mecanismes per protegir-lo”, les podrien haver signat qualsevol dels dos. En aquest cas ha estat l’encara presidenta andalusa. Díaz és la línia vermella del PSOE. Per això el fre a qualsevol iniciativa de diàleg entre Moncloa i Palau de la Generalitat no li arribarà de l’alè de PP o Ciutadans. Pedro Sánchez ja el té dins de casa perquè, a més, Díaz només és la cap visible d’un ampli sector, els anomenats barons territorials, que aquests dies també combinen el temor per les eleccions autonòmiques i municipals del maig amb l’esmola de les dagues per si convé tornar-les a fer servir contra Sánchez. I tot plegat, recordem-ho, sense haver proposat concedir res a Catalunya, simplement la imatge d’un pretès diàleg. Díaz durs per als federalistes.