De reüll
Totes les tradicions
L’amic invisible (el de casa i/o el de la feina), assistir a un concert de Nadal, visitar alguna fira on hi hagi figuretes de pessebre i ornaments. També s’hi han d’afegir tots els dinars i sopars obligatoris que arriben abans dels àpats familiars. Comprar loteria, sigui la que sigui, perquè la majoria són diners que van destinats a associacions o clubs esportius. Ara també es va a buscar el tió o així s’ha anunciat a les xarxes socials en què pràcticament s’ha declarat el desembre com a mes internacional d’anar al bosc a trobar cadascú el seu tronc i després penjar la foto de rigor. No sé si és que a casa no érem d’aquesta tradició però el tió sempre va ser una caixa de fruita que cagava quatre xocolatines i contes. D’anar al bosc a buscar un tió amb barretina, res de res. Ara també s’hi ha d’afegir el pare Noel. Quan era petita passava de llarg del meu poble, o això és el que ens explicaven. Des de fa uns anys aquest senyor de barba blanca i els seus rens ens deixen algun detallet. També és gairebé obligatori engalanar l’arbre de Nadal i muntar un pessebre de concurs, amb caganer i la dona que fila. Tenir preparat o anar a un taller de fanalets per ser a primera fila i que ens vegin els Reis de l’Orient, no sigui cas que ens deixin sense regals. Tot això sense comptar els dies que s’han passat a la cuina senyores i senyors farcint pollastres amb panses i pinyons i fent canelons. Respirin que no ha estat res. És el que té voler fer totes les tradicions.