Vox, els ultres que van bé al Partit Popular

Amb l’entrada dels dotze dipu­tats de Vox al Par­la­ment andalús, l’Estat espa­nyol ha dei­xat de ser una de les poques excep­ci­ons d’Europa, ja que la majo­ria de països feia anys que tenien dipu­tats d’ultra­dreta als seus par­la­ments. En alguns llocs és una ultra­dreta neo­nazi i nega­ci­o­nista de l’Holo­caust, com a Grècia amb Alba Dau­rada; en d’altres clara­ment pro-isra­e­li­ana, com l’holandès Par­tit per la Lli­ber­tat, de Geert Wil­ders, que con­si­dera Israel com el balu­ard d’Occi­dent enfront de l’islam; altres tran­si­ten d’una posició a l’altra, com fa Marine Le Pen; en alguns països de l’antiga Europa de l’Est són ultra­catòlics i anti­se­mi­tes, i a Àustria i Itàlia for­men part del govern. I tant els uns com els altres rebut­gen la immi­gració, volen recu­pe­rar el con­trol de les fron­te­res per­dut amb la inte­gració euro­pea i s’opo­sen a les polítiques econòmiques de la Comissió Euro­pea.

A l’Estat espa­nyol la ultra­dreta va per­dre la seva opor­tu­ni­tat l’any 2010, quan Pla­ta­forma per Cata­lu­nya va estar a punt d’entrar al Par­la­ment de Cata­lu­nya i mig anys més tard obte­nien 67 regi­dors. Però les llui­tes caïnites habi­tu­als d’aquests grups o el fet que la soci­e­tat sigui poc per­me­a­ble a pro­pos­tes racis­tes, el par­tit es va enfon­sar qua­tre anys després. I la majo­ria de grups ultres espa­nyols esta­ven més pre­o­cu­pats per com­ba­tre l’inde­pen­den­tisme, amb acci­ons com l’atac a Blan­querna, que pel rebuig a la immi­gració. Men­tre a Ale­ma­nya l’any 2016, quan va aco­llir el flux de refu­gi­ats, van haver-hi 3.500 atacs racis­tes, i el 2017, 2.200 amb agres­si­ons, pin­ta­des i incen­dis a cen­tres d’aco­llida o mes­qui­tes, a l’Estat espa­nyol aquests atacs han sigut gai­rebé anecdòtics. Sem­bla que és cert que l’Estat espa­nyol és menys racista que altres veïns euro­peus.

La ultra­dreta acos­tuma a ocu­par espais buits que dei­xen altres par­tits, i amb Mari­ano Rajoy se’n va crear un. Rajoy va pro­me­tre que dero­ga­ria la llei de l’avor­ta­ment de Zapa­tero, però quan va ser a La Mon­cloa, no la va dero­gar. I aquí és on Vox, que havia que­dat en la irre­llevància el 2014 després de no acon­se­guir entrar al Par­la­ment Euro­peu, comença a tre­ba­llar-se aquests sec­tors de la dreta ultra­catòlica, contrària a l’avor­ta­ment o el matri­moni homo­se­xual. Després, com també va fer el Front Nati­o­nal a França, s’adreça a col·lec­tius sec­to­rial com els defen­sors dels toros o la caça. I quan és detin­gut el pre­si­dent de Manos Lim­pias per les seves extor­si­ons, l’advo­cat de Vox, Javier Ortega Smith, ocupa l’espai i comença a posar que­re­lles con­tra l’inde­pen­den­tisme, acon­se­guint rellevància mediàtica. Amb José María Aznar llo­ant San­ti­ago Abas­cal, i Pablo Casado assu­mint els seus plan­te­ja­ments, Vox va sor­tir reforçat. Ara el PP i Ciu­da­da­nos se ser­vi­ran de Vox per gover­nar Anda­lu­sia i no es plan­te­gen aïllar-lo. Si tot i la dava­llada del PP, gràcies a Vox s’ha mobi­lit­zat tota la dreta acon­se­guint la majo­ria, ja els anirà bé que Vox creixi en les muni­ci­pals i autonòmiques del maig.