Gestionar l’art que fem

L’art en temps d’opressió sol tenir dos comportaments: un és el de bloqueig a causa de la repressió i un altre, de gran gramatge trencador, és el que es produeix quan es troba un forat per on surt tota l’energia creadora acumulada. A la Catalunya de la segona meitat dels seixanta fins a principis dels setanta es van produir les dues condicions. D’una banda hi havia una producció cultural poc evolucionada a causa de la reclusió intel·lectual que havia provocat la dictadura i, de l’altra, el desgast del règim, l’afluència de gent de tot Europa al país; la naixent cultura de viatjar a l’estranger; la dinamització dels moviments socials i la força de la lluita política clandestina, entre altres motius, que van fer prou forat perquè sectors més aviat minoritaris no organitzats, però interrelacionats per un sentiment comú de trencar amb el vell i obrir camí cap al nou van aportar una visió d’avantguarda en el camp de les noves propostes artístiques, el disseny, la fotografia i el còmic. Catalunya oferia una mirada que en res desmereixia el que passava a Londres, París o Nova York. Liberxina, una exposició que fins a la primavera encara es podrà veure al MNAC, sota el comissariat d’Àlex Mitrani i Imma Prieto, recull aquest moment de força creativa que de manera més aviat anònima ha influït en la creació posterior. Fer visible aquest període és de gran importància perquè som un país de gran creativitat, gran innovació però nul·la capacitat d’articular rendiment i reconeixement al que hem estat capaços de fer. Per això, artísticament mai hi ha una línia de continuïtat en el nostre bagatge cultural. Sempre hem de fer marxa enrere per assabentar-nos del que som. Ben segur, d’igual manera que l’art de Liberxina era fill del maig del 68, ara en aquests moments hi ha un art que és fill dels moments convulsius que vivim a Catalunya. Caldria ser conscients del que fem ara. O haurem d’esperar 50 anys i anar al MNAC a veure el que passava tal dia com avui.