Opinió

Tribuna

L’any de la plaga

“Volíem un estat propi quan teníem una autonomia… ¿Què podrem arribar a desitjar ara, però, quan sembla que fins i tot les autonomies fan nosa?

Aquest any que hem deixat enrere ha vingut carregat de monstruositats. Ha estat un any dolorosament memorable per a Catalunya, per al catalanisme, per al projecte republicà que es va encetar de veres el ja remot 1-O del 2017. S’ha complert un any d’aquella jornada de terror, quan vam aprendre que l’Estat preferia atonyinar votants pacífics abans que cedir a la simple voluntat democràtica del gran gruix del país. Que Catalunya desitja votar en un plebiscit és ara tan evident com ho era fa més d’un any, però sembla que les ferides que aquell desig ha provocat són tan grosses i purulentes que ens tindran entretinguts durant una llarga temporada.

Vam voler autodeterminar-nos per la nostra simple voluntat, un desig, sí, meravellosament democràtic però espantosament pueril si a l’hora de la veritat no es té cap opció realista de crear un estat allà on només hi ha una autonomia pelada i cada dia més problemàtica. No sé si aquest experiment polític que va ser el referèndum autodeterminació unilateral va ser un èxit o no; el que sí que anem veient és que a l’horitzó no hi ha ningú políticament rellevant que tingui ara ganes de repetir-lo.

Si llavors era tan bona idea: per què ha deixat de ser-ho? El referèndum pactat no està en la mentalitat política de cap dels partits que poden arribar a governar l’Estat en els pròxims 20 anys. A més, com més se’n parla, més creix la voluntat de no cedir ni un mil·límetre en aquest aspecte. Ha estat parlar de democràcia fins a les últimes conseqüències, des de Catalunya, i s’ha aixecat, des de la resta de l’Estat, el revés d’aquest propòsit: l’esperit retrògrad de les essències inamovibles.

I sí, tenim exiliats i presos polítics, responsables elegits democràticament que estan tancats a la presó perquè van tirar endavant el projecte contra les prohibicions de l’Estat, fet que els està costant la llibertat i potser una dura sentència penal a la contra. Serà un procés dur, escabrós, manipulador i possiblement serà anul·lat a llarg termini per la justícia internacional, la qual, en cap cas, podrà acceptar –els millors juristes hi estan d’acord– que es qualifiqui de rebels o sediciosos polítics electes europeus per haver muntat un referèndum.

Però el fet és aquest: estem esperant un judici penal contra els nostres representants, bona part de l’electorat dels quals, a sobre, se’ls mira amb reticències, perquè, a damunt de veure’ls com a víctimes d’un estat venjatiu, insegur i arbitrari, els veu com a oportunistes estrafolaris que van prometre un projecte polític sense tenir res versemblant que els donés opció de complir la promesa. Tot es va muntar perquè s’esperava –des d’una innocència que ara ens pot semblar espaordidora– que l’Estat s’avindria a negociar abans de triar la via de la repressió. I no. Però el problema sempre és el mateix: ningú no negocia perdre posicions de poder si no negociant no hi perd res o hi perd ben poca cosa. Espanya, de negociar, només hi pot perdre: competències del govern central, ingressos tributaris, fortalesa política, orgull nacional, etc.

Potser l’estat espanyol ha caigut en prestigi internacional –fet sempre volàtil–, però mai no s’havia sentit tan fort i desacomplexadament espanyolista, sentiment que ha motivat l’aparició d’una dreta directament franquista, que està fent de Catalunya el trampolí que li permetrà ocupar, de nou, les institucions sota els nassos d’un progressisme espanyol que ni pot treure els ossos de Franco de la tomba. Aquesta serà la gran aportació del 2018: la dreta rància ha esdevingut una hipòtesi per al govern de l’Estat, començant el seu ascens per les autonomies més grosses, catapultada per un discurs que posa Catalunya com a ase de tots els cops. Volíem forçar la màquina cap a una democràcia de millor qualitat; ens ha caigut a sobre un carregament de caspa amb aromes de pólvora.

El panorama no és prometedor. Espanya retrocedeix en qualitat democràtica, a un ritme similar a altres democràcies que degeneren cap a formes d’autocràcia populista, sigui amb tocs feixistes o amb perfums d’aquell neocomunisme estupidíssim que li prepara el terreny amb els seus maximalismes. El posat liberal, pacifista, enraonat i pluralista s’arronsa, com ha passat en altres moments de la història, acomplexat davant de les ganyotes d’uns i d’altres, tot esperant limitar els estralls de la putrefacció.

Volíem un estat propi quan teníem una autonomia… ¿Què podrem arribar a desitjar ara, però, quan sembla que fins i tot les autonomies fan nosa?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.