L’oportunitat

Any nou ple de promeses. És l’esquema de sempre. Molts arribem al gener –una mica, bastant o del tot– convençuts que, aquest sí, serà el bo per escometre allò que figura en la columna de pendent en les llistes personals. Any nou, vida nova, diuen. No sense un cert escepticisme, ens hi agafem. Propòsits, projectes, desitjos o voluntats per emprendre, reprendre o culminar. Qui no necessita una oportunitat?

El 2019 serà un any políticament complicat. Arrenca amb nou dirigents independentistes empresonats –alguns fa més d’un any–, d’altres, a l’exili, i el judici de l’1-O a tocar. Les eleccions del maig i l’omnipresent possibilitat que s’hi sumi alguna altra convocatòria fan el panorama encara més complex. És el context en què transita el fil de diàleg obert entre els governs català i espanyol. I es fa difícil pensar que pugui donar fruits, simbolismes al marge. Un nom d’un aeroport per aquí, una declaració de reparació per allà... res, però, que sembli que serveixi de desllorigador a l’actual situació que viu Catalunya. El PSOE hi podria pensar, quan s’obre el teló del 2019, mandrós. Amb el PP en intensa competició amb Vox per l’extrema dreta, blanqueig intensiu inclòs, Ciutadans mirant-los de reüll i intentant ocupar el centre, i tots tres practicant la política del ni aigua a l’independentisme que sovint estenen a Catalunya, els socialistes tenen l’oportunitat real de fer un pas endavant. Requeriria política i valentia.