‘Bohemian’ de tres minuts

En l’arxi­ta­qui­llera pel·lícula Bohe­mian Rhap­sody, el pro­duc­tor de Queen es nega a llançar com a sen­zill el que ha aca­bat sent un dels grans temes de la història del rock adduint que és massa llarg, fet que pro­voca el lògic enuig de la banda. I és que en el pop-rock con­tem­po­rani nas­cut als cin­quanta i sei­xanta, quan neix també el con­su­misme mas­siu, tot el que pas­sava de tres minuts es con­si­de­rava una eter­ni­tat. Per sort, him­nes com el de Fred­die Mer­cury s’hi van rebel·lar, però ho tor­na­rien a tenir pelut en els temps actu­als, en què la gent mira més sèries a casa que pel·lícules al cine perquè són més cur­tes i s’estal­via el fei­xuc des­plaçament.

Ara, molt rara és la festa, seguint la metàfora musi­cal, en què un tema es deixa sonar més d’un parell de minuts. Tant li fa si és inso­fri­ble o una obra d’art, o la con­currència n’està gau­dint o no: si el discjòquei troba que la tor­nada ja s’ha repe­tit prou o que la segona estrofa no enganxa, fora. I així fins a avor­rir. Es va veure en la selecció de TV3 després de les cam­pa­na­des, ence­tada jus­ta­ment per una Bohe­mian Rhap­sody escapçada per a un con­cert con­cret, i que després no va tenir manies a esquar­te­rar tots i cadas­cun dels vídeos, en una pràctica de fet habi­tual a la ràdio. El tema que soni és igual: la qüestió és con­su­mir com­pul­si­va­ment. I qui diu música diu texans, elec­tro­domèstics o notícies. En una època d’impaciència mar­cada per l’excés d’inputs, la super­fi­ci­a­li­tat i la inca­pa­ci­tat d’assa­bo­rir res, des­na­tu­ra­lit­zar una cançó s’ha tor­nat la cosa més natu­ral del món, igual que crear una moda estúpida o una neces­si­tat ine­xis­tent, o des­con­tex­tu­a­lit­zar una frase per tenir un titu­lar. S’ha per­dut pausa, reflexió i un mínim apro­fun­di­ment en tot. I no exis­tei­xen Bohe­mian Rhap­sody de tres minuts que no siguin una mica un frau.