L’experiment

L’últim dia de l’any pas­sat, el pre­si­dent Torra va aco­mi­a­dar el 2018 dient, en el seu dis­curs de Cap d’Any, que aquest 2019 ha de ser l’any d’“asso­lir el man­dat democràtic de la lli­ber­tat” i que caldrà “revol­tar-se davant la injustícia”. I, com era pre­vi­si­ble –per què carai són tan pre­vi­si­bles?– el PP i Ciu­ta­dans van sor­tir en tromba a dema­nar que ens apli­ques­sin el 155. “Torra crida a la revolta i arenga la violència per con­su­mar la secessió. L’inde­pen­den­tisme està des­con­tro­lat i aquesta nova amenaça no pot que­dar impune. ¿Què espera Sánchez per posar ordre i pre­ser­var la uni­tat d’Espa­nya? 155 ara!”, va dir Casado. I a Ciu­ta­dans li va fal­tar temps per afe­gir-s’hi i per tit­llar Torra (Arri­ma­das dixit) de “perill públic”. Com que popu­lars i taron­ges havien aca­bat l’any amb aquesta inten­si­tat –“155 ara!”–, vaig voler fer un expe­ri­ment. I mirar a veure quan­tes hores pas­sa­rien del nou any, d’aquest que aca­bem d’estre­nar, abans no tor­nes­sin a dema­nar aquest 155 que tant enyo­ren. Com que el dia 1 era festa i tots els infor­ma­tius recor­rien com cada any a notícies enllau­na­des i inter­na­ci­o­nals, ens van dei­xar tran­quils. Però saben quan­tes hores van pas­sar del pri­mer dia labo­ra­ble de l’any fins que van tor­nar a dema­nar l’apli­cació del 155? Dotze hores. El dia 2, Pablo Casado se’n va anar a Meli­lla i poc després del mig­dia va començar a dei­xar anar una perla rere l’altra (“Puig­de­mont no pot estar vivint en un palau pagat per l’admi­nis­tració de la Gene­ra­li­tat quan han dema­nant 8.000 mili­ons d’euros al FLA”; “a Cata­lu­nya hi ha un inde­pen­den­tisme radi­cal, ego­ista, xenòfob, iden­ti­tari i il·legal”) i, és clar –allò que els deia de l’ori­gi­na­li­tat–, va aca­bar dema­nant a Pedro Sánchez que “posi ordre” a Cata­lu­nya apli­cant un arti­cle 155 “sense ter­mi­nis i límits com­pe­ten­ci­als fins que es res­pecti la llei i la con­vivència i Cata­lu­nya recu­peri la seva pros­pe­ri­tat”. No els estra­nyi que des que jo ahir vaig escriure això, i avui vostès ho lle­gei­xin, l’hagin dema­nat deu vega­des més. Quin esgo­ta­ment! Ens retrau­ran que nosal­tres fem el mateix, que hem començat l’any tal com vam aca­bar l’ante­rior: recla­mant la lli­ber­tat dels pre­sos. Però a mi em fa l’efecte que no és ben bé el mateix.