L’anècdota

Durant la primera hora de l’any acabat d’estrenar, un grup de convidats a una festa barcelonina vam intercanviar històries de quan la policia ens havia detingut. Un d’ells –li diré Eudald– va explicar que a finals dels vuitanta, dos agents municipals van aturar-lo al carrer i el van ficar en un cotxe de patrulla. Atònit, va preguntar de què estava acusat. Al cap de poc, el cotxe va entrar en un carrer fosc (on l’Eudald no havia estat mai) i un dels policies va assenyalar els cotxes que hi eren aparcats: “Has causat desperfectes importants a aquells vehicles.”

Més endavant es va descobrir que els policies volien enviar algú a la presó pels desperfectes –fets per algun brètol–, i per fer-ho necessitaven que els propietaris reclamessin quanties importants pels danys; l’únic propietari que ho va fer va resultar ser un amic dels dos agents, els quals van agafar el primer jove visiblement progre –i per tant sospitós als seus ulls– que van veure. En el judici, però, la jutge va interrompre l’argument de la defensa al cap de poc temps i va absoldre l’Eudald a l’acte perquè ella esmorzava puntualment a les 10.30 i no volia que aquell dia fos cap excepció.

En fi, el que va passar a l’Eudald era semblant –tot i ser més escandalosa– a totes les nostres històries de detencions (la majoria per raons polítiques) en què, indefectiblement, els policies inventaven els seus relats i els jutges feien el que els donava la gana. Aquest any, caldria tenir-ho en compte per raons prou òbvies.