Tribuna
El culte a la connexió
L’imperatiu estoic és clar, però, a la vegada, difícil de viure amb autenticitat: “De res, en excés.” Dit d’una manera positiva: “Cada cosa en la seva justa mesura.” Vincular-se és una necessitat humana. Comunicar-se és un anhel que emergeix de les profunditats de l’ésser humà, perquè estem fets per crear vincles, per forjar comunitats, per interaccionar amb els altres. Justament perquè som éssers vulnerables, fràgils i precaris, ens necessitem mútuament, ens veiem cridats a interaccionar, a crear xarxa, a comunicar-nos amb fluïdesa.
Els sistemes de comunicació virtual faciliten la comunicació entre persones i entre grups humans molt allunyats geogràficament. Aquesta possibilitat tecnològica és una revolució planetària de la qual no podem, encara, ni tan sols besllumar les extraordinàries conseqüències que tindrà en tots els terrenys de la vida humana. S’obre un immens camp de possibilitats comunicatives en el terreny de la recerca, de la pau, del comerç internacional, del diàleg intercultural i interreligiós. El món ha esdevingut una unitat comunicativa, una gran plaça virtual, una àgora sense murs, ni fronteres, on és possible dialogar de múltiples maneres amb interlocutors molt diferents.
Les tecnologies de la comunicació fan possible el nexe entre comunitats, pobles, tradicions i cultures històricament allunyades, entitats que, per raons purament geogràfiques, han romàs al llarg de la història desconegudes unes per les altres. La xarxa, amb tots els seus instruments i recursos, fa possible nous nexes, noves connexions en múltiples sentits i nivells, però és, justament, aquesta facilitat, aquesta accessibilitat gairebé universal, la que causa la caiguda en l’excés, en la desmesura comunicativa.
Tots fruïm d’aquesta facilitat i fluïdesa comunicativa, però, a la vegada, també la sofrim, perquè de la mateixa manera que podem emetre missatges amb celeritat, immediatesa i gratuïtat, també patim la saturació, l’excés, la desmesura de recepcions que fa molt difícil poder digerir tot el que ens arriba, descodificar-ho i respondre-hi amb qualitat.
Aquesta facilitat és la porta d’entrada a la desmesura, a l’excés. Quan quelcom costa, suposa esforç i dedicació, es mira amb deteniment i amb molta cura, però quan és fàcil, accessible i còmode, es desvirtua l’instrument. Això és el que passa amb el procés comunicatiu en la xarxa. Quan el nen té solament unes sabates, en té cura i les conserva tant de temps com pot, però quan disposa de centenars de sabates gratuïtament, fàcilment les sabates perden valor per ell.
La connexió s’ha convertit en el nou imperatiu. Cal estar connectat, cal estar on line, a disposició dels altres i a qualsevol moment. Cal emetre missatges, de la naturalesa que siguin, perquè només existeix el qui emet. Emeto, aleshores existeixo. Tant se val el que es diu, tant se val el que s’envia, la qüestió és deixar rastre de la pròpia existència en el mar virtual. La connexió és el registre empíric de l’existència. Es compta amb el qui està a l’àgora, amb el qui fa soroll, amb el qui crida l’atenció, mentre que el qui opta per distanciar-se, per desconnectar-se, desapareix de l’escenari, no compta per ningú. Emetre és existir; romandre callat és fer-se invisible.
Aquesta obsessió per la connexió, per no perdre’s allò que passa a la plaça virtual, allò que s’ha dit en la meva petita comunitat d’amics, aquell missatge que s’acaba de mostrar, és una forma de dependència i, fins i tot, de vassallatge.
Enfront del desfici per la connexió, que condueix a la tecnodependència o, fins i tot, a la tecnoaddicció, cal defensar la necessitat de la interrupció, o més ben dit, el valor de l’interstici. La xarxa és valuosa, la connexió obre immenses possibilitats de comunicació en tots els nivells, però en tota xarxa hi ha intersticis, forats per on desaparèixer volgudament i saltar de nivell, entrar en una altra dimensió.
