Laura

Estigues orgullosa d’haver fet un programa que no agradava ni a Carles Puigdemont, ni a Oriol Junqueras, ni a Inés Arrimadas, ni a Miquel Iceta, ni a Alejandro Fernández, ni a una llarga llista de polítics. Estigues orgullosa d’haver fet un programa amb criteri propi. Estigues orgullosa d’haver treballat un format que no posa les coses fàcils a qui només vol un periodista preguntant per poder respondre el que li dona la gana, però no accepta un format incòmode. Estigues orgullosa d’haver deixat parlar a qui has convidat a casa teva, sobretot quan el que deia no t’agradava. Estigues orgullosa d’haver agafat un relleu molt difícil i haver liderat l’audiència cada setmana, sense la necessitat d’haver-ho fet tot per l’audiència. Bé, menys quan et va guanyar Leo Messi... Estigues orgullosa d’haver prioritzat com a convidats els qui tenien coses a dir, en lloc de quedar encotillats en les quotes de partit. Estigues orgullosa que el públic hagi comprat noms desconeguts perquè la marca del programa els donava la garantia. Estigues orgullosa d’haver insistit a convidar qui no volia venir. Estigues orgullosa d’un programa en què els periodistes pregunten i no fan de tertulians. Estigues orgullosa d’un programa que porta convidats perquè critiquin el propi programa a la cara. Estigues orgullosa d’haver entrevistat en prime time en un programa d’entreteniment Judith Butler, Joumana Haddad o Donatella Di Cesare. Els crítics processistes s’ho han perdut. Estigues orgullosa d’haver donat veu al feminisme i d’haver denunciat els atacs als drets socials i polítics. Estigues orgullosa d’haver explicat els grans corrents de fons que recorren Europa anant fins a la gola del llop de Trisulti. Estigues orgullosa d’haver qüestionat fins a l’últim detall de l’escaleta. Estigues orgullosa d’un programa que ha fugit de la crispació encara que l’hagin atacat descarnadament per interessos polítics. Estigues orgullosa, perquè l’orgull no te’l trauran.