Àvies

No és estrany sen­tir aquests dies de després de fes­tes un “ja era hora!” d’alleu­ja­ment pel final d’àpats i cele­bra­ci­ons, i també d’ànsia per tor­nar a la rutina i als hora­ris habi­tu­als. Ho diuen mol­tes àvies que, per fi, alli­be­ra­des de can­gurs forçosos i d’hores extres als fogons, recu­pe­ren les clas­ses d’aigua­gim, les mig­di­a­des, la inde­pendència diària a què han hagut de renun­ciar durant tres set­ma­nes per entre­te­nir nets i tan­car-se a la cuina.

Durant les vacan­ces de Nadal, les he vist pel car­rer, amunt i avall, anant a com­prar amb les cri­a­tu­res, empe­nyent cot­xets, aga­fant de la mà els més gran­dets, tor­nant pun­tu­als a casa a fer el dinar. Amb aque­lla natu­ra­li­tat, com si hagues­sin vin­gut al món només per fer aquesta i no cap altra feina.

Aques­tes àvies for­tes i incan­sa­bles, que tro­ben una solució per a cada gran pro­blema, que cons­tru­ei­xen l’arma­dura de con­fiança i segu­re­tat que ens per­met anar pel món. Elles, mal paga­des i gens reco­ne­gu­des, són el nos­tre pun­tal emo­ci­o­nal i, també, el de la nos­tra eco­no­mia. Ara, en plena revo­lució –i con­tra­re­vo­lució– per l’anhe­lada igual­tat, és hora de fer justícia i reconèixer que bona part de l’acti­vi­tat pro­duc­tiva, dels èxits pro­fes­si­o­nals de tota una gene­ració recol­zen sobre aques­tes dones que han sacri­fi­cat els pro­jec­tes pro­pis pels dels fills. I ens hau­rem de pre­gun­tar, també, si és aquest el model que volem seguir per­pe­tu­ant.