Fred i calor al bar

Al mateix carrer de casa, una mica més amunt, hi ha un bar que a l’hivern és l’únic del sector que es beneficia d’un sol que enamora. Dic “un sol que enamora” per rescatar una expressió antiga. Aquest article anirà d’antiguitats, principalment humanes. El sol baix de l’hivern toca el bar tot el matí perquè davant de l’establiment hi ha un carrer que condueix a mar. Els altres es mantenen a l’ombra que els edificis projecten. La gent s’acumula a les cadires externes del bar amb sol, com feien els vells de Miracle a Milà, de Vittorio de Sica. Per raons de veïnatge hi he passat pel davant gairebé cada dia de la meva vida. Fins ara m’havia limitat a observar els clients i a saludar els que coneixia. Tot gent gran, la que es pot passar cada matí de la setmana al sol. Des de fa uns mesos, i com sense adonar-me’n, m’he n’he fet un habitual. Jo que no era gens de bars i no sabia mai què demanar-hi. Surto de casa, compro el diari al quiosc de la plaça i passo a ocupar-hi una cadira. Sol·licito un cafè, encenc un puret d’aquests que fumo, i això és vida, ja em perdonaran els lectors que a aquesta hora tenen altres urgències. Els disgustos de la lectura del diari queden compensats per aquesta mitja horeta. Mitja horeta o tres quarts, no pas més. El sol escalfa, l’abric i el barret que mantinc posats absorbeixen i conserven la temperatura, però al final hi ha un formigueig que puja pels peus i va a localitzar-se als ronyons que t’acaba expulsant. Com que per aquest motiu afavorim la rotació, devem ser els millors clients del bar en tot l’any. A l’estiu es produeix l’efecte contrari: el bar queda a l’ombra, sobretot a la tarda. El carrer que va a mar canalitza la marinada i llavors el que enamora és la fresca. La gent que a casa se sufocaria demana una orxata i amb aquesta única despesa es manté collada a la cadira fins que es fa fosc, i a l’estiu es fa fosc molt tard. Els cambrers a l’hivern es belluguen molt, i deu ser per això que van amb màniga curta. També s’ha d’admetre que a l’estiu el bar és més alegre i rejovenit. A l’hivern, aquell matrimoni que pren un cafè amb llet i un entrepà de pernil dolç ve de fer-se una anàlisi de sang. En aquella taula tot són queixes sigui de les cames, sigui de la política, sigui perquè no els ha tocat la rifa. Hi ha molta gent entrant i sortint de la farmàcia del costat del bar. A l’estiu fa l’efecte que vagin a adquirir-hi un protector solar.

Una mica més amunt es manté en funcionament, i som a gener, una parada de castanyes de Tots Sants. No s’havia vist mai. Tampoc no s’hi veu cap comprador. Els amos, una parella jove, encenen un foc d’estelles a mitja tarda. No torren res. Ho fan per escalfar-se. A casa, si en tenen de pròpia, deuen passar més fred, o l’han de combatre amb un combustible més car.