El gest

Feia dies, que les formacions independentistes amb representació a Madrid demanaven un gest de Pedro Sánchez per aprovar-li el pressupost. Ahir, però, la portaveu del govern espanyol, Isabel Celáa, ja va deixar clar que no hi haurà cap gest en l’àmbit judicial cap als presos polítics (el mateix Sánchez ja havia dit dies enrere que no hi haurà cap proposta política seriosa fins després de les sentències de l’1-O) i que el gest –el gest que esperàvem– consisteix en més inversions a Catalunya. L’Estat, diuen els comptes aprovats ahir pel Consell de Ministres, destinarà a Catalunya –ara sí– l’equivalent al seu PIB, tal com preveia la disposició addicional tercera de l’Estatut. “Es compleix amb l’Estatut”, va dir la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero. I es queden tan amples. No ho sé, jo, què passarà amb el pressupost de Sánchez. Però ahir sí que va quedar clara –va tornar a quedar clara– la proposta que tenen a Madrid per resoldre el conflicte que hi ha sobre la taula: oferir més inversions. El problema ja no és el que deien Puigdemont i Torra ahir mateix junts des de Waterloo (“de promeses d’inversions n’hem tingut moltes i mai es compleixen”), sinó, em sembla, que el PSOE pretén resoldre un problema nou (o un problema vell que s’ha fet molt gran) amb les solucions de sempre. La nova situació requeriria, em sembla a mi, propostes i solucions noves. “Si Sánchez vol que li aprovem els pressupostos ens han de demostrar que són diferents del PP”, deien ahir Aragonès i Rovira, junts des de Ginebra. No en tinc ni idea, de què faran finalment el PDeCAT i ERC a Madrid, però a mi em sembla que això de la pluja de milions ja ho feia el PP. I el PSOE de Zapatero. Jo voldria un diàleg polític de veritat i, posats a fer, pressupostos per a tothom. Aquí i allà. Però veient l’enrocament començo a pensar que potser és a Sánchez, que no li interessa. Perquè, no ens enganyem, ell pot continuar governant amb pressupostos prorrogats i seguir culpant els independentistes del fet que no hi hagi millores. Políticament, li és més barat (tot i que és menys valent) continuar culpant els independentistes que no pas asseure-s’hi i negociar.