Del diàleg al monòleg

Durant setmanes i setmanes la paraula de moda va ser diàleg. Fa falta diàleg, hem establert les bases del diàleg, s’ha de començar pel diàleg, estem oberts al diàleg... Però les modes passen. I ara és un altre mot el que està en boca de tothom: monòleg, que vindria a ser el contrari de l’anterior. I, allà on tothom veia al principi possibilitats d’una solució gràcies al diàleg, ara només hi troben entrebancs per culpa del monòleg.

Qui té una fixació per la nova paraula és el president espanyol, Pedro Sánchez, qui acusa els partits independentistes de ser els culpables d’haver-la posat de moda. Quina barra! Qui no es mou ni un mil·límetre per atendre la voluntat ciutadana per exercir el dret a decidir –que, recordem, té un suport del 80% de la població– és precisament el govern que ell lidera. Qui exigeix als catalans aprovar un pressupost sense ni saber quina inversió ens repercutirà per evitar que hi hagi una hecatombe electoral, tot amenaçant que serem culpables de l’auge de l’extrema dreta –que no voten els espanyols?–, és el govern que ell lidera. Segurament l’independentisme també està establert en el monòleg. Però és que la via del diàleg s’ha intentat en moltes ocasions. I es pot continuar intentant, naturalment. Però sempre que l’interlocutor, és a dir, l’Estat, deixi de confondre la paraula diàleg amb submissió, renúncia i cedir a tot. Si no, que parli amb propietat i que en digui monòleg.