Gest i compromís

Les defenses dels presos polítics catalans aniran presentant entre avui i demà passat el seu escrit definitiu al Suprem per apuntar quina serà la seva demanda inicial en el judici. Els advocats d’ERC exposaran que Junqueras i Romeva, per exemple, han demostrat al llarg de la seva trajectòria política el seu pacifisme i respecte per la democràcia, alhora que qüestionaran la interpretació dels fets de l’1-O que presenten tergiversadament tots els aparells de l’Estat. Clar i català, afrontant la crua defensa davant de qui empra la mentida per acusar. Més que un gest, és un compromís de fermesa i convicció.

Sí que gesticula Pedro Sánchez quan tramita el pressupost estatal i envia tota la pressió al PDeCAT i ERC perquè l’avalin. Ja els acusen de poca sensibilitat social i inversora envers els ciutadans per no donar-hi suport immediat.

Sánchez es val del tacticisme i de la pilota endavant que tant ha criticat el PSC dels governs de la Generalitat. Almenys, però, es mou i queda clar el paper principal actual dels partits catalans en la governabilitat de l’Estat. Pitjor eren l’immobilisme i el 155 de Rajoy o el pacte de dretes andalús.

Però el veritable gest està per arribar. Cap de les dues bandes de la taula negociadora bilateral no està encara preparada per fer-lo, potser perquè costa controlar les pròpies files. El president Torra, i també l’expresident Puigdemont, no incidiran en les decisions que acabin prenent els partits PDeCAT i ERC i els seus grups parlamentaris al Congrés dels Diputats. La possibilitat d’esmenar la totalitat serà el pròxim gest a decidir, perquè tenallarà Sánchez, disposat a resistir i acabar la legislatura, sembla.

Tampoc Sánchez i la seva ministra de Justícia controlen prou els fiscals per convèncer-los que retirin o suavitzin les acusacions contra els presos catalans, tot i que podrien obligar-los a dependre del ministeri fiscal. Al Suprem, hi domina encara l’antic règim. Això sí que seria un compromís. Però, fins ara, els únics compromesos són els empresonats.