Espais lliures de criatures?

Cada vegada llegim més opinaires que demanen restaurants, hotels, vagons de tren, avions, espectacles públics, sales d’espera de l’administració... sense nens. Un dels populars que s’han significat en aquest sentit és Quim Monzó. Per evitar criatures bramant al seient de darrere en el transport, malcriats xisclant als restaurants i corrent entre taules entrebancant cambrers, etcètera. Amb la passivitat dels diguem-ne pares, que sovint, u, passen de tot o, dos, encara els inciten a més desori. I que s’enfronten a qui els convidi a observar que la seva descendència molesta. La interpel·lació pot tenir diverses intensitats. La més suau és justificar l’esvalot amb “Ja se sap: són nens...”. Si l’objecció és més intensa la rèplica pot ser “Nosaltres els eduquem d’una altra manera; vostè devia ser víctima de la caduca repressió infantil”. Pretendre fer raonar aquests genitors biològics sobre el respecte als altres, condició elemental i primera de l’educació, és guanyar-se l’insult: “Què pretén, que els bufetegem a ells o a vostè?”

Llavors, com? Sembla que vedant l’entrada de criatures als espais públics l’assumpte podria resoldre’s. Però no, perquè assentaria una injustícia de més volum que la de no poder dinar, viatjar, dormir, conversar... en condicions; vaja: estalviar-se les molèsties provocades al capdavall pels pares dels malcriats. Afectaria la molta mainada admirablement ben educada a la qual, amb la prohibició, molt injustament se li barraria el pas als llocs comunitaris. A ells i als pares llurs, la clau de l’afer, perquè els petits pugen d’una manera o d’una altra segons els hi acostumin, ensenyin, ensinistrin a casa. Arribats aquí, els liberals probablement ho delegarien al criteri del responsable de cada establiment: qui consideri que sense criatures guanya prestigi, endavant; decebrà i perdrà les famílies civilitzades, però garantirà al públic un espai lliure de rebequeries. Això valdria per als negocis privats –restaurants o hotels, posem–, però i els establiments públics? Què cal fer en els que, com ara trens, pertanyen al comú, els que no han de guanyar clientela ni capficar-se si la perden: els que haurien de procurar el millor servei possible a la majoria que els paguen i se’ls mereixen. Doncs potser els responsables –revisors, inspectors, funcionaris...– podrien tenir l’atribució de fer baixar o sortir de l’espai públic qui no és digne de ser-hi. Difícil. I bledobonistes, protectors d’aquesta mainada, repetim: el problema són els pares, no els nens.