Els grumolls de sempre

Veig que la casa Cola Cao anuncia el seu producte celebrant que contingui “els grumolls de sempre”. Em recordo batallant-hi. Suraven a la llet. Es tractava de caçar-los amb la cullereta, conduir-los fins a les parets de la tassa i fer-hi pressió fins que es dissolguessin. L’èxit era irrisori. S’escapaven, es reproduïen. Provàvem de remenar-los amb poca llet molt calenta. Quan semblaven vençuts, omplíem el vas o la tassa i emergien com els bussos quan surten disparats de l’aigua. A l’estiu, amb la llet freda, els grumolls es mantenien a dalt com en una plataforma i la llet a sota, blanca i indiferent al tint. Va venir el Nesquik. Potser sí que feia menys grumolls, però nosaltres volíem el sabor i l’etiqueta del Cola Cao. En vaig deixar de prendre quan el metge que buscava les causes d’una al·lèrgia em va prohibir la xocolata. Vaig amenitzar la llet amb Eko, un producte alemany fet, em sembla, de cereals. No feia grumolls però no era tan bo. Vaig arribar a envejar els meus germans, que insistien a perseguir i fer esclatar les boletes del Cola Cao. A casa, que veien que la farina bé es dissolia en la llet a l’hora de fer una beixamel, deien observant els grumolls pertinaços del Cola Cao: “No sé com no han trobat la manera de suprimir-los.” No l’han trobada, i n’han fet una virtut: “Amb els grumolls de sempre.” A qui va dirigit l’eslògan? Als grans ens agafa inapetents de Cola Cao i de llet. Els petits: ¿es consolen pensant que es troben davant d’un fenomen tradicional?

Ara d’això n’hauria de treure un paral·lelisme polític, que sempre fa efecte. Els grumolls no acaben de ser mai dissolts. Tornen, tendeixen a surar. Però no vull anar per aquí. Massa evident, massa forçat, un greuge per a l’estimat Cola Cao, que no té cap culpa de les coagulacions dels humans.

Els dies que a col·legi ens tocava anar a combregar, no podíem haver ingerit cap aliment, ni cap líquid que no fos aigua. Sortíem de casa en dejú i esmorzàvem sortint de missa. Uns nens duien la llet amb Cola Cao encapsulada dins d’una ampolleta. No s’hi observaven grumolls. ¿Potser l’emulsió depenia del temps transcorregut entre l’envasat de casa i l’hora de missa? Jo anava amb l’Eko, no ho puc certificar. Potser era Cacaolat? Hi havia nens molt evolucionats. Uns duien uns entrepans amb xocolata desfeta a dins. A mi em semblava que era xocolata desfeta. Els meus entrepans contenien una presa dura i freda. La llepava, l’estovava per mirar de tenyir-ne el pa però els resultats eren infructuosos. Representa que la “generació Nocilla” és molt posterior a la nostra, i ara entenc que en vam ser precursors. Allò havia de ser Nocilla o un producte aproximat predecessor. La generació Nocilla, la Bollicao, la Tigretón, la chuches, però amb els grumolls de sempre.