L’any 2019

Amb tres paraules es pot descriure l’ambient que es respira a bona part d’Occident, al començament d’aquest any: nostàlgia, inseguretat i pessimisme.

Nostàlgia del passat. Parafrasejant Richard Hofstadter, ja fa temps que als ciutadans d’Occident ens resulta més còmode contemplar on hem estat que pensar en la meta cap a la qual caminem; la nostra mentalitat ha evolucionat cap a la passivitat. Ara bé, la nostàlgia del passat no persegueix l’anàlisi crítica, sinó una mena de refugi sentimental sota el qual s’amaga una forta sensació d’inseguretat. La pèrdua per Occident de la seva vella hegemonia multisecular i l’última depressió economicofinancera –que es pot repetir a curt termini– han erosionat profundament la confiança en el futur dels països occidentals. Durant l’eufòria dels anys daurats de la segona meitat del segle XX, es donava per segur que els dies venturosos durarien indefinidament. Avui, però, són pocs els qui no creuen amb idèntica seguretat en l’inevitable d’un altre enfonsament econòmic. Així les coses, si el futur es presenta fosc, el passat es mostra més lluminós que mai, i ens hi refugiem més per tranquil·litzar-nos que amb voluntat de cercar orientació i guia per al present. I d’aquí al desig de retornar al passat, hi ha un sol pas.

Inseguretat pel present. Una inseguretat que arrela en una profunda desconfiança en la política i els polítics. Els ciutadans –de dretes i d’esquerres– han perdut la confiança en la classe política tradicional. Hi ha diverses causes: des de la conformació d’una partitocràcia allunyada de la gent, fins a la corrupció creixent que ho nega tot. Però també hi contribueix –escriu Víctor Lapuente– el fet que el missatge que venen els vells polítics ha quedat superat: actuen amb una mentalitat estrictament materialista centrada en l’explotació econòmica. Perquè és cert que la globalització i l’automatització han precaritzat molts llocs de treball, i que és urgent millorar la capacitat de negociació i els salaris dels treballadors lligats per contractes temporals; però molts treballadors senten, a més, que amb la inestabilitat “estan perdent no tan sols benestar, sinó també identitat, l’orgull de formar part d’una idea que els transcendeix: la seva comunitat, la seva professió o la seva fàbrica”. Davant d’aquesta situació, els nous partits populistes venen a omplir el buit “existencial” dels seus votants, perquè pensen que el motor del progrés humà no són exclusivament els recursos materials, sinó que compten –i molt– les idees. Són més weberians que marxistes.

Pessimisme pel futur. Ha arribat a ser tòpica la frase que els fills de la generació avui en plenitud viuran pitjor que ella. D’on surt aquest pessimisme? És cert que hi ha raons per sentir-lo. Les classes mitjanes s’han empobrit molt a causa d’un repartiment injust dels costos de la darrera crisi, al mateix temps que han augmentat brutalment les desigualtats socials dintre dels diferents països, donant lloc a l’aparició dels “indignats”. En aquesta situació, els problemes i els conflictes afloren a tot arreu: als Estats Units, amb la presidència ignara i erràtica de Trump; a Gran Bretanya, amb un Brexit que no té explicació racional; a França, amb una crispació social d’alt voltatge; a Itàlia, amb un radicalisme descordat instal·lat al govern; a Polònia, a Hongria...; i entre nosaltres, amb una crisi política severa d’evolució i durada incertes.

Si s’ajunten nostàlgia, inseguretat i pessimisme, el panorama resulta desolador. Però aquesta perspectiva amarga pot quedar neutralitzada si pensem en els enormes recursos de tota mena que tenim, molt superiors als de qualsevol altra època, i en la fecunditat inesgotable de l’enginy humà. Cosa que vol dir que el futur està a les nostres mans, sempre que deixem de banda el record d’un passat que no tornarà, que siguem capaços de regenerar la política, i que substituïm l’idealisme pel realisme. S’han d’acceptar els fets com són, i s’ha de treballar i negociar, tenint molt clar que el pitjor pacte és sempre preferible al millor plet.