Lorca com a refugi

Si l’omnipresència mediàtica de Vox amenaça d’empatxar l’actualitat –aquell “siente un pobre en su mesa“ del franquisme immortalitzat per Berlanga a Plácido s’ha convertit ara en el rendible “siente a un ultra en su tertulia”–, la cartellera teatral a Barcelona i a Madrid dedica un picada d’ullet que no es pot ignorar. Mentre des del sud de Despeñaperros bufa el vent arrasador de la memòria històrica que Santiago Abascal i Javier Ortega Smith han imposat al PP i a Ciutadans, l’escena teatral a Barcelona i Madrid brinda l’oportunitat d’abraçar Federico García Lorca, “la ferida que no es tanca mai”. Al Teatre Romea i des del 22 de gener fins al 3 de març, Pep Tosar retorna amb Federico García, un espectacle encisador en què el nervi del bailaor José Maldonado i la veu de Mariola Membrives et porten de viatge per Catalunya, Madrid i Nova York amb acords de flamenc i amb el regal de veure Tosar fent de rapsode de Lorca, però també fent de Buñuel i de Dalí. Com si una picada d’ullet no fos prou, el Teatro Español de Carme Portaceli –on al novembre es va poder veure el Federico García de Pep Tosar– porta a escena des d’ahir i fins al 22 de febrer El sueño de la vida, l’obra dirigida per Lluís Pasqual i amb Emma Vilarasau que no es veurà al Lliure i que Alberto Conejero escriu a partir del fragment conservat de la Comedia sin título que García Lorca va deixar sense acabar. “Creiem que Lorca pretenia anomenar això El sueño de la vida, però era molt mentider, era capaç d’inventar-se una obra que no existia per lligar-se algú en un vestuari”, adverteix Pasqual.

Si és sensible a la picada d’ullet que la cartellera teatral li ofereix i pot assistir a un dels espectacles però al final sent que no en surt del tot alegre, no cal que pateixi, igualment haurà abraçat Lorca com a refugi. “El seu cor no era certament alegre. Era capaç de tota l’alegria de l’univers; però el seu avenc profund, com el de tot gran poeta, no era el de l’alegria”, deia d’ell Vicente Aleixandre. Si així era ell...