Història del procés

Sovint ens preguntem: com jutjarà la història el procés català i els seus protagonistes? Depèn de com acabi, és clar. John H. Elliott, historiador il·lustre, no ha esperat a la conclusió. Li acabo de llegir –amb una mica de retard– Scots and Catalans, en la versió castellana: Catalanes y escoceses; unión y discordia. Vegin que en l’original els escocesos van primer. Els catalans prenen la preeminència en la traducció. Potser per raons comercials... o altres. Elliott censura el procés independentista català i també l’escocès. Per arribar-hi, explica amb aquella admirable claredat, amenitat i síntesi pròpia dels historiadors britànics l’evolució històrica de Catalunya i Escòcia. De vegades hi ha paral·lelismes, de vegades els camins es bifurquen. Catalunya no és Escòcia, i Espanya, o Castella, no és Anglaterra. Són dos països que se senten nació, que han patit fets lamentables i n’han exhibit d’esplendorosos i que tenen també en comú la incomoditat amb l’“Estat dominant”, tot i que alguns cops s’hi han adaptat. Fins aquí, fantàstic. Una bona síntesi ambivalent.

Una altra cosa és el capítol final, el que entra en matèria. En l’apartat d’agraïments, Elliott destaca les aportacions que li ha facilitat la seva “antigua alumna de Oxford” Cayetana Álvarez de Toledo. Sapiguem qui és: marquesa de Casa Fuerte, exdiputada del PP, patrona de la FAES, col·laboradora d’El Mundo, votant confessa de Ciutadans. La vam veure, satisfeta i gesticulant entre el públic, quan Artur Mas va declarar judicialment per la consulta del 9-N. Per mi que Elliott li ha fet massa cabal. També ha donat crèdit als diaris de Madrid en detriment dels de Barcelona, segons es veu a la bibliografia. Estem barallats, les famílies no es parlen, moltes imatges de l’1-O són trucades... Els historiadors han d’anar amb compte: certes fonts poden posar en dubte la bondat de les que han utilitzat fins llavors.

El procés no ha sortit bé, per ara, i els actors no han obrat amb encert. Fins aquí, l’historiador i aquest petit periodista estem d’acord. Ara: potser que Elliott també carregui responsabilitats a com els constitucionalistes han maniobrat, per passiva o per activa. Diu que la repressió incentiva els indesitjats independentismes. Afegeix que les concessions, també. Què hem de fer, doncs, aquí i a Escòcia? Afirma que els dos països no han estat mai independents, fantasia que atribueix, pel que fa a Catalunya, a l’“adoctrinament” escolar de Pujol. Diria que al principi no és tan contundent en l’afirmació i que tampoc no ho era al cèlebre i magnífic La rebel·lió dels catalans sobre els fets de 1640. Quan li van imposar una medalla, Josep Pla va preguntar: “Què els dec?” El 1996 John H. Elliott va rebre el premi Príncipe de Asturias de mans del rei d’ara.