Boira

A les per­so­nes ens agrada viure veient el minúscul tros de món que ens envolta. Deu ser per això que pocs fenòmens mete­o­rològics ens sem­blen tan mis­te­ri­o­sos, tan inqui­e­tants, tan sug­ge­ri­dors i, al mateix temps, tan des­a­gra­da­bles com la boira. Llençols, cor­ti­nes, par­racs, esquit­xos, gotes d’aigua con­den­sada que ens ho tapen tot: el sol, el cel, la claror, els car­rers amb cases, arbres, cot­xes, fanals, gent o gats..., tot el que sabem que hi ha a uns metres d’on som i que no hi ha manera de veure-ho. La boira s’assem­bla a la mort, però té un color opo­sat. I és dife­rent perquè la mort és defi­ni­tiva, men­tre que la boira o la niula, com també en diuen, només augura. Una pre­mo­nició, una pos­si­bi­li­tat, un tre­mo­lor incert que ens recorda, a més, totes aque­lles estratègies judi­ci­als, burocràtiques i econòmiques del poder en el sen­tit més ampli de la paraula. No estic par­lant, doncs, només dels Estats Units, Europa o l’Estat, amb la seva poli­cia o els seus jut­ges, sinó també de tots els altres cen­tres de poder, des de les elèctri­ques a les asse­gu­ra­do­res, cai­xes, bancs o com­pa­nyies de mòbils. I estic par­lant encara del poder més pro­per, de la Gene­ra­li­tat, dels ajun­ta­ments i de la majo­ria dels amos, dele­gats, sub­de­le­gats, direc­tors, gerents, ges­tors i encar­re­gats de la nos­tra feina. Tota aque­lla gent que, com qual­se­vol que mana, no et diu mai que no, però que té eines per dila­tar, allar­gar, com­pli­car i, en defi­ni­tiva, emboi­rar tot el que dema­nes. Per què dir que no si s’acon­se­gueix el mateix fent tran­si­tar la gent pel labe­rint burocràtic de les deman­des, instàncies, inter­lo­cutòries i espe­res? Fins que arriba un dia com dime­cres pas­sat. A Ver­ges i a Celrà. I saps que has de dir prou. Ara diuen que serà al febrer. Hi haurà judici i no hi haurà pres­su­post. Tor­na­rem a la pri­ma­vera.