Mil disculpes

El meu correu electrònic, [email protected], és de quan el diari El Punt encara no s’havia unit a l’Avui. Quan la fusió es va produir, em van indicar que si bé el nou passava a ser [email protected], l’antic seguiria vigent i connectat amb aquest. Per comoditat o perquè soc antic –es pot ser antic en noves tecnologies– vaig mantenir el de sempre. Des de llavors he anat rebent correus amb normalitat. M’ho pensava. Em truquen els informàtics del diari i em diuen que tinc un miler de correus acumulats a l’adreça [email protected] que no he obert ni llegit. No els he obert ni llegit perquè no m’han arribat. Un miler? “I de molts anys.” I per què no m’han arribat? L’explicació és confusa. O és molt clara i no l’entenc. M’ofereixen d’enviar-me’ls. Ho rebutjo. Com puc rebre, obrir i llegir “un miler” de correus de “molts anys”?

Suposo que pel mig hi deu haver molta brossa comercial i molta murga. Ara: hi deu haver també invitacions que no he atès i cartes de lectors que, per no haver-les llegit, no he respost. Quan les cartes s’escrivien sobre paper i es recorria a un segell i a una bústia per tramitar-les, havia sentit dir als meus col·legues que els lectors eren propensos a posar-se en contacte amb els que escrivim als diaris per manifestar-nos acords i desacords, per corregir-nos o també per dir-nos cul d’olla, si tant convé. He rebut poquíssimes cartes de paper. Exactament cinc. També poques d’electròniques, pel motiu que ara sé. Vaig arribar a pensar que els meus lectors eren àgrafs o que no tenia lectors o que als que tenia ja els anava bé el que expressava als articles. Què em deu haver dit el “miler” emmudit? Posem que, ben garbellats, siguin molts menys. Ni que fossin una dotzena. Em cau la cara de vergonya, haurien de veure com la tinc de vermella: es deuen pensar que no se’m pot presentar enlloc, que ja puc anar donant lliçons d’ètica si ignoro la cortesia de respondre cartes o donar senyals de vida. Hi deu haver corresponsals reincidents, lectors que m’han escrit més d’una vegada indiferents a la meva apatia. Encara em fan sentir més avergonyit.

Indico als informàtics que desencallin l’acumulació i m’enviïn uns últims correus. Hi ha molta faramalla prescindible, com em temia, però... Un lector em diu que el “país del Sol Naixent” no és la Xina, com havia afirmat, sinó el Japó. Quants correctius m’he perdut? En Carles Duarte em comenta l’article sobre Joan Guinjoan. Com es pot quedar malament amb l’home més educat i atent del país? Prou, si us plau. Això és insuportable. Em diuen que han reparat l’avaria i a partir d’ara rebré els correus per les dues adreces. Me’ls enviïn per un conducte o per un altre, mil disculpes.