Silencis còmplices

La policia espanyola passada de frenada, detenint de manera injustificada i amb maneres poc ortodoxes, quasi de comando. Tot plegat, per fer saber als detinguts que estaven investigats per desordres públics per un fets ocorreguts fa més de tres mesos. Sense cap avís previ, sense cap convocatòria perquè assistissin voluntàriament a declarar. Com si fóssim perillosos delinqüents armats. Assaltant-los per sorpresa de bon matí quan sortien de casa per anar a treballar, quan estaven a punt d’entrar a la universitat, quan caminaven pel carrer... Més propi d’un film policíac americà que no pas del que hauria de ser la tranquil·la quotidianitat.

Excessivament greu, el que va passar dimecres a Girona. Tan greu com els silencis que es van viure durant una llarga jornada, en què les detencions s’anaven succeint una darrere l’altra. Silenci dels representants de l’administració de l’Estat a Girona i a Catalunya. Silenci del PSC. Silenci del Ministeri de l’Interior. Molts silencis. Dimecres cap d’ells es va sentir interpel·lat a sortir a fer declaracions sobre les detencions. Ni en un sentit ni en l’altre. Silencis, en definitiva, còmplices amb la desbocada policia espanyola. I això és molt greu. I encara més tenint en compte que, 24 hores després, quan alguns decideixen trencar el silenci –per cert, ningú de Girona ni de Catalunya– només ho fan per donar suport a l’actuació policial. Cap crítica. En absolut. Només faltaria! I a Girona i a Catalunya es va seguir amb el silenci, còmplice amb el que es deia des de Madrid.

Tampoc és cap sorpresa. Fa temps que han marcat la línia i la segueixen sense desviar-se’n ni un mil·límetre. És l’opció que han triat i cadascú és lliure de decidir el seu camí –també els catalans, per cert–. Però després un no es pot fer l’ofès si no troba complicitats, ni aquí ni a Madrid. Les complicitats no poden existir si s’utilitzen els mateixos sistemes de repressió que els antecessors. Quan no distingeixes entre el vermell, el blau o el taronja. Quan ja no existeix esquerra, ni centre, ni dreta. Que això farà que tornin els blaus? O els taronges? O fins i tot ho començarem a veure tot verd? Sincerament, tal com estan actuant els vermells, als catalans ja no ens importen gaire els colors. Bé, n’hi ha un al qual no renunciarem mai. Al groc. D’aquest color sempre en serem còmplices. I fidels.