La policia

Per què es tapa la cara, la policia? Jo crec que la policia no té (NI) dret a mirar malament un ciutadà. Jo crec que la policia, en acte de servei, no ha (NI) de mastegar xiclet quan parla amb una persona. Em sembla un primer senyal de degradació que les ulleres mirall de l’agent a qui t’has adreçat et reflecteixin com si parlessis amb un ens nuclearment impenetrable, proveït de dos vidres que repliquen de manera inquietant la teva imatge i els teus gestos. Em sembla una tragèdia social que els edificis de les comissaries de policia no siguin transparents. O que, a través d’un suport digital, no es monitoritzin ni s’enregistrin en tot moment les detencions, els trasllats, els interrogatoris o els ingressos al calabós. És clar: no vull dir que no hi hagi actuacions policials meritòries ni marcades per un zel extrem en el compliment del codi deontològic d’aquesta professió. Però davant dels continus excessos policials, hi ha una pregunta impostergable: Qui coi s’ha cregut que és, la policia? Mai una policia hauria de voler aconseguir respecte a través d’intimidar o inspirar por. Concebuda arreu per un poder polític que necessita la seva guàrdia pretoriana, moltes vegades (una sola vegada ja seria massa!) la policia actua com un organisme plenipotenciari i autònom. L’ús de la violència legal obliga a una pulcritud professional extrema. En el nostre entorn, no es dona. El rastre d’una policia política és alarmant. La Policía Nacional resol amb detencions sinistres el que (tècnicament) podria ser una simple citació a comissaria. La Brimo dels Mossos d’Esquadra sembla un principi actiu del 155. Els ulls de Roger Español i Ester Quintana encara rodolen oblit avall. La debilitat del poder civil es reflecteix en aquesta llicència policial, una inassumible barra lliure de l’excés en postdemocràcia.