Sota el barret

Ahir vaig agafar els articles que Josep M. de Sagarra va publicar als anys trenta al setmanari Mirador. No els que va recollir el doctor Narcís Garolera, que són tots, sinó els que va seleccionar el mateix autor i que va editar Selecta en dos volums, un de verd i un de vermell, amb el títol L’aperitiu. Els tinc mig desenquadernats de tant que els he llegit i rellegit al llarg de la vida. Ara feia uns anys que no hi reincidia. Vaig quedar parat. La paraula no és exacta: estupefacte, atordit. Tant com m’havien agradat! Els he retrobat artificiosos, excessius de faramalla i focs artificials, desmanegats i sense la gràcia de sempre. Vaig estar a punt de trucar a l’amic Garolera: “Què em passa, doctor?” Hi llegeixo l’article que Sagarra va dedicar a Carles Riba. És el que m’agrada més: Sagarra es treu el barret de cascavells, prescindeix de l’espanta-sogres i adopta el posat docte i profund. Abans aquest article, havent-lo llegit un cop, el passava de llarg per anar, per exemple, al retrat espurnejant del comte de Keyserling. Segueix sent el millor text dels dos llibres però... Hi he trobat ara peròs.

Fa uns anyets vaig treure Enamorats de l’Audrey Hepburn, un llibre que aplegava articles publicats en aquesta secció. Joan Safont en va fer la tria i el pròleg. Hi deia que jo “sagarrejava”. No em vaig ofendre, al contrari. Vaig reconèixer la influència. He dit més d’un cop que els articulistes en català hem hagut de recórrer a la tradició periodística dels anys trenta per tenir els agafadors que el franquisme ens va sostreure. D’aquí a un parell de mesos en trauré un altre, amb articles dels últims temps. Podrà sostenir en Safont que “sagarrejo”? Hi trobarà en Lluís Foix l’escuma de xampany de l’Audrey? Em sembla molt que no.

Aquest article és continuació del d’abans-d’ahir, en què deia que hem perdut la facultat de riure i de la ironia i que gastem un humor tirant a fúnebre. La política, el procés, ens ha canviat. Hem rebut, des del referèndum del 2017, molts cops sostinguts i estem mig estabornits i de poc humor. Gent a la presó i a l’exili, la política que no avança ni es desencalla, el judici que s’acosta i ens manté enrampats... Parlo dels independentistes, i també dels que no ho són. Dividits? Enfrontats? Units en el trasbals anímic. El llibre d’ara es titularà Sota el barret, no només perquè respon a la imatge que ofereixo en la foto que acompanya aquests articles i perquè porti barret. De l’Audrey Hepburn i els esmorzars amb diamants a la introspecció, el replegament, la cendra al front i la protecció del cap. Ja sé què em passa, doctor Garolera. Sagarra és el mateix de sempre. Soc jo el diferent. Els seus articles són de la República, quan semblava que aquest país ja no hauria de patir més, o no tant.