El Barça que (molts) volem

«El nostre poble s' ha fet seu el Barcelona i el Barcelona s' ha fet el club de tothom. La seva fama mundial ha omplert d'orgull Catalunya, aquest grapat de terra adorable, tan amant de totes les lluites. Que les lluites, quan són nobles, enforteixen i enlairen...» (Joan Gamper, 1922). No és un invent de fa pocs anys, el FC Barcelona ha esdevingut, com tothom sap, una mena de símbol nacional català i segurament –pels nostres dèficits habituals– el millor ambaixador de Catalunya arreu del món. Estimo que en quasi totes les èpoques, els dirigents del Barça han fet seu l'esperit del nostre fundador, potser amb intensitats i graus ben desiguals, està clar, però com algú digué amb molta lucidesa, el Barça sempre acaba impregnant tots aquells que el representen, fins i tot aquells presidents amb un sentit catalanista ben ambigu.

En les eleccions de juny del 2003, el Barça va rebre un impuls definitiu en la seva implicació activa, bel·ligerant, amb una forma d'entendre el país, la llengua i la cultura catalanes. Durant aquests darrers set anys, el Barcelona ha fet país amb majúscules, ajudant econòmicament moltíssimes iniciatives en pro de l' ensenyament i normalització de la llengua catalana: les escoles de la Bressola de la Catalunya del Nord, Acció Cultural del País Valencià, la creació d'un premi literari juvenil amb Òmnium Cultural..., o bé donant suport explícit i mullant-se pel Correllengua, per la defensa de l'Estatut al costat del nostre Parlament nacional, en l'etiquetatge obligatori en català a can Barça, en l'ensenyament de la llengua i cultura catalanes per facilitar la integració dels diversos col·lectius d'immigrants de casa nostra... També ha contribuït molt directament al foment de la tolerància, el joc net i el civisme a les escoles d'arreu del territori. En fi, la llista és llarguíssima, per sort, i suposo que tot això és un motiu d'orgull i alhora d'esperança per a tota aquella ciutadania compromesa, el fet de saber que hem pogut comptar amb un Barça implicat en cos i ànima amb el país que el va veure néixer i amb uns valors que són universals.

En efecte, el nostre club ha fet quelcom que, al meu parer, és encara més rellevant: no només ha actuat portes endins (el país) sinó que s'ha obert al món: la seva aliança amb Unicef, amb Acnur, amb la Unesco..., ha situat el Barça com a un club de futbol amb rostre humà, com al club més solidari del planeta. Hom ha intentat (amb l'excusa) que la pilota sigui un petita fàbrica de somnis (i alhora d'oportunitats) per a milers i milers de nens i nenes dels països del tercer món. Tot això no existia, pràcticament, abans. I, per tant, és de justícia reconèixer el mèrit d'aquest nou posicionament global, per part dels homes i dones que han dirigit i gestionat el club els darrers anys, sense excloure a ningú. El Barça d'avui, que ningú no ho oblidi, és el resultat acumulat de la tasca i la contribució de totes i de tots els que l'han dirigit, en els millors i pitjors moments de la seva història. Negar-ho és ridícul i és faltar a la veritat.

Així, doncs, moltes són les coses que estaran també en joc en les properes eleccions a la presidència del FC Barcelona. No només es tracta de tenir els millors jugadors del món –que els tenim i no podem badar gens ni mica!–; de tenir el millor entrenador possible –que el tenim, gràcies a Déu!–; de mirar de guanyar tots els títols que es fan i es desfan –i no ens en cansarem mai de guanyar- ne–; de tenir un club poliesportiu potent i divers com no n' hi ha d' altre; de tenir una marca, la marca Barça, que és referència i exemple arreu del món. Tot això ho tenim i ens ho hem guanyat a pols per a satisfacció dels milions de culers, però la gran novetat d'aquests anys ha estat dotar-lo també d'aquesta dimensió catalanista, universal i solidària, d'haver-li retornat al Barcelona aquella ànima i aquell esperit que infongué el seu fundador, Hans Gamper. Potser sí que tot comença per la pilota, però de cap manera tot s'acaba només i amb la pilota. I això caldria preservar- ho. Per tant, els barcelonistes haurem de ser molt curosos en l'elecció del nou equip directiu i del nou projecte que ha de dirigir i governar el club en els propers sis anys. Hem d'escoltar totes les propostes i programes que se'ns ofereixin, hem de saber de quins equips de persones s'envoltaran els futurs candidats, i quina sensibilitat i implicació social, cultural, econòmica, política, tenen aquests homes i dones que ens voldran representar. No podem badar ni podem fer marxa enrere. El Barça del 2010 no té res a veure amb aquell vaixell a la deriva –tinguem memòria històrica!– d'abans del 2003, això és innegable. Però això no significa que no arrossegui tot un seguit de mancances i dèficits –alguns ben lamentables– que cal corregir. Hem de poder exigir un club molt més obert als socis, més transparent i participatiu, infinitament més seriós i educat en algunes formes i imatges institucionals, radical en la separació dels interessos del club respecte dels interessos privats, més rigorós en els seus comptes, en la seva basculant economia, ferm i curós en la seva obligada neutralitat i independència de qualsevol sigla política, financera o mediàtica, més proper i amic de tothom i menys crispat i enfrontat amb ningú...

Dirigir el FC Barcelona requereix esforç, sacrifici, esperit de servei, capacitat, rigor, honestedat, il·lusió, companyonia, ideals... Tinc l'esperançat convenciment que els qui surtin escollits sabran estar a l'altura del club i d'aquests ideals que representen, en definitiva, d'aquest Barça que volem tants i tants barcelonistes.