Kodak independentista

La casa Kodak va començar a declinar el dia que va diversificar l’oferta dels rodets fotogràfics que venia a les botigues. Abans demanaves simplement un rodet, el carregaves a la màquina i anaves tirant. A partir de la diversificació, el dependent et preguntava si el rodet que volies era per a molta llum o per a poca, si era per captar retrats o paisatges, si era per a la superfície o per sota l’aigua... “Sap què?, doni’m Agfa.” No ho dic jo. Ho va reconèixer la mateixa Kodak. Quan va voler reaccionar va arribar la fotografia digital. En la fotografia digital, les preguntes les fa i les resol la màquina. Els mòbils ni pregunten: ho fan tot tots sols.

Des del primer d’octubre del 2017, data del referèndum, no sabem quina sensibilitat independentista triar. En les últimes setmanes, el galimaties ha augmentat. Uns diuen una cosa i els lliures una altra mentre reclamen “unitat”. Puigdemont va portar al maligne Tribunal Constitucional una actuació de la mesa del Parlament, de majoria i presidència independentista, que considerava que li era perjudicial. La gent no ho va entendre. Puigdemont i els seus advocats van tractar d’explicar que era una maniobra “tècnica” necessària. Els interrogants de la gent, la gent que no és professional ni de la política ni de la fotografia, no es van dissipar sinó que van augmentar. En narrativa, i la política n’és una branca, les coses s’entenen a la primera o són un fracàs. Puigdemont ha creat la Crida. Què és la Crida? Un partit? Un moviment? És ecumènica o és divergent? “Convergent”, diuen els maliciosos. A l’Ajuntament de Barcelona, com quedarà la composició dels partits independentistes? Aniran junts? Separats? Amb tramvia? Els que gosem manifestar els nostres dubtes som increpats pels que es pensen que ho fem per perjudicar-los. Si els que representa que hi entenem i estem atents a les notícies i tenim la responsabilitat d’explicar i interpretar els fets ens confonem i no podem donar respostes, ara imaginem els que esperen les respostes per guiar-se.

L’altre dia esmorzava amb un polític independentista de molta projecció. Em va oferir uns fils per transitar pel laberint. “I per què m’ho expliques a mi i no a aquella senyora que ara passa pel carrer i paga la contribució com jo?” “No podem.” Em va prohibir repetir-ho, és clar. No passin ànsia: l’off the record no era tan important i encara em va deixar més marejat.

Hi ha, o hi havia hagut, el “color Kodak”, aquell groc propi de la marca que semblava tret d’un Miró. Amb la diversificació el groc també es va alterar una mica. El groc: jo penso en la bona gent que el primer d’octubre va anar a votar i que es concentra per demanar la llibertat dels presos i exiliats, sense distincions.