La lliçó de la metròpoli

Si llegeixen l’article desè de la primera Constitució espanyola, la del 1812, comprovaran que es defineix amb detall el territori espanyol “amb les seves possessions i illes adjacents”, entre les quals s’inclou, en l’Amèrica meridional, Veneçuela. Quan la Constitució es va aplicar efectivament, durant l’anomenat Trienni Liberal (1820-1823), Veneçuela ja era a les portes de la independència; però això no importava gaire al legislador espanyol perquè, de fet, Espanya va trigar 58 anys a mantenir relacions diplomàtiques normals amb les seves excolònies d’ultramar; una prova evident de la dificultat per assumir la nova realitat i l’estatus d’expotència.

En tot cas, si ens atenem a les declaracions d’aquests darrers dies, hom diria que Veneçuela continua sent una possessió espanyola més. No n’he trobat referències a la constitució actual, però l’apel·lació del govern de Pedro Sánchez a la “responsabilitat d’Espanya com a membre de la comunitat iberoamericana” té un clar regust de tic colonial. El problema, tal com ha recordat l’ambaixador veneçolà davant les Nacions Unides, és que Espanya hauria de “cuidar-se dels problemes que té a casa seva abans de fer-ho dels dels altres”. La dreta espanyola, la mateixa que qualifica constantment la votació de l’1 d’octubre com a “cop d’estat”, s’ha tret de la màniga un nou concepte polític i ha definit el que ha fet Juan Guaidó com una “autoproclamació”; mentre que el govern del PSOE, que segueix amb complaença el discurs de la dreta, ha declarat que “Guaidó és la persona (...) que ha de liderar la transició a les eleccions lliures”. Ja ho veuen, l’Estat espanyol donant lliçons de democràcia. En tot cas, en allò que podem donar-los la raó és a l’hora de definir el règim de Nicolás Maduro com a autoritari; entre altres raons, perquè empresona sistemàticament els seus adversaris polítics a partir d’acusacions falses. Però en això, molt probablement, ha après la lliçó de l’antiga metròpoli.