Ara, la recaiguda

Diuen que un boig és algú que repeteix sempre les mateixes accions esperant obtenir resultats diferents. Al cap d’un any i pocs mesos de la declaració unilateral d’independència —en aquest cas, unilateral significa sense encomanar-se a ningú i sense haver negociat abans cap reconeixement—, la mateixa gent diu que farà les mateixes coses: alguna altra solemne declaració en seu parlamentària, alguna altra ocupació de via pública, alguna altra vaga general convocada per un sindicat instrumental. La pregunta és: hi ha cap jugada mestra que enguany es podria implementar —per dir-ho amb les paraules màgiques habituals— i que en aquells dies decisius, potser per l’emoció del moment, a ningú no se li va acudir? De veritat hi ha cap moviment estratègic, o alguna maniobra entre bastidors, que es podia haver fet i no es va fer? Si és que sí, Déu n’hi do, la badada; si és que no, a què treu cap insistir en la mateixa via per on xoquen els trens? L’únic que ha canviat des de llavors és que tots som un any més vells, que el factor sorpresa ha quedat reduït a zero, que al Powerpoint no li resta cap pantalla, o aquesta és la impressió que fa, i que els qui havien anat junts pel sí o perquè sí ja no hi van tant, o no hi van gens. Pensar que hom està en el cantó correcte de la Història —als polítics no se’ls hauria de permetre invocar Hegel, que ja ha fet prou mal— serveix per mantenir l’esperança, en el millor dels casos, i per estimular comportaments vandàlics en quadrilla, en el pitjor, però no afegeix cap element que faci inclinar la balança.