El nom

No va semblar que entusiasmés gaire la proposta que l’aeroport de Barcelona es passés a dir Josep Tarradellas. No ha aixecat ni el vol. Potser no en parlaran més. L’esquer, quan no funciona, es canvia. A una part d’aquests peixos tallahams en què ens hem convertit molts catalans ens molesta que hagi aprovat el canvi un consell de ministres reunit a Barcelona sense haver-ho ni tan sols consultat amb el que a Madrid en diuen les autoritats locals. Fa un temps, els catalans érem com tortugues babaues, avui som peixos quimera. Jo soc dels que pensen que arribarem a port. El cas és que ara a molts catalanistes els sembla que Tarradellas va ser un caragirat: un republicà que va acabar essent marquès, un catalanista que havia renunciat a la independència. Naturalment hi tenia tot el dret, va passar 3 anys de guerra i 36 d’exili, va anar a Madrid com els nostres presos polítics, si bé a ell no se’l recordava tant com als presos o els exiliats d’ara. Però a la Catalunya actual ser catalanista i no voler la independència sembla tan estrany com aquella època en què l’educació sexual anava a càrrec dels capellans. En canvi, a Madrid, aquestes renúncies es valoren. I a favor seu sempre hi ha gent disposada a argumentar que mantenir-se al poder a base d’anar posant aigua al vi per acontentar a tothom és senyal de ser un bon polític. Tot són parers. El meu és que la proposta hauria agafat més volada si el Sánchez de Madrid hagués recordat més insistentment la gran frase de Tarradellas. Dir “Ja soc aquí!” coincideix amb les paraules de la majoria de viatgers quan sortim de l’avió i truquem als de casa. És clar, però, que “Ciutadans de Catalunya” no ho diu ningú perquè, en general, si arribem a Barcelona el que veiem són catalanes i catalans. Però sembla que a Madrid veure ciutadans a Catalunya també es valora.