Vestíbuls

El Macba, el gran museu d’art contemporani del Raval de Barcelona, necessita més espai per exposar o emmagatzemar les obres que atresora. Comptava obtenir-lo a la capella de la Misericòrdia que hi ha a l’altre costat del carrer, però s’hi ha interposat la urgència que aquell barri té d’un centre sanitari, un CAP. La capella de la Misericòrdia és reclamada també per la medicina. El debat s’ha encrespat: art o sanitat? No hi entraré. Em limito a preguntar-me per què no aprofiten el vestíbul del Macba. Per a exposicions i atendre-hi malalts.

Coincidint més o menys amb els Jocs Olímpics es van aixecar a Barcelona grans edificis culturals. Es distingeixen per les dimensions desmesurades dels vestíbuls. El del Teatre Nacional és gairebé tan gran com la sala on es fan les representacions. Quina utilitat té? Que la gent surti a estirar les cames als entreactes? El teatre modern, en general, n’ha prescindit. Que els espectadors hi comentin l’obra en acabat? Tothom sembla tenir pressa per anar-se’n a casa. L’altre dia vaig tornar al CCCB, també al Raval, a visitar l’exposició sobre Stanley Kubrick. El CCCB ocupa l’antiga casa de la Caritat. Un pati central havia distribuït l’accés a les quatre ales de l’edifici. Ara, per anar a la de la dreta, que és on es fan les exposicions, s’ha d’entrar per la de l’esquerra. Una rampa descendent condueix a un vestíbul que, pel fet de trobar-se sota el pati, té les seves mateixes dimensions. S’hi venen les entrades en un taulell reduït. La resta és volum d’aire. Més avall, també al Raval, el vestíbul de la Filmoteca és una prolongació de la plaça del davant. Les sales de projecció són al subterrani. Quan plou molt, s’inunden. El vestíbul, no, el vestíbul està protegit de goteres. Els vestíbuls són la sala noble dels edificis culturals. Quan es va fer la remodelació del Palau Nacional de Montjuïc que acull el MNAC es va respectar la sala oval, “l’espai cobert més gran d’Europa”. No hi ha res. Si per omplir-lo Tàpies hi hagués pogut instal·lar la monumental escultura Mitjó, el mitjó hauria semblat un peüc.

En l’època de les “places dures” se’n van crear unes altres d’interior. Imiten les sales d’espera de les estacions, dels aeroports o dels tanatoris. I això que havíem quedat que l’accés a l’art i a la cultura havia de ser tan directe com el de les llibreries, les botigues de comestibles o les tintoreries.

Ben compartimentat, el vestíbul del Macba i el seu ull d’escala gegantí podrien acollir el magatzem i les sales d’exposicions que la direcció reclama i encara hi hauria lloc per al CAP. I si no, que s’indiqui als artistes que facin obres més reduïdes –sempre respectant la llibertat creadora, és clar– perquè anem curts d’espais i hem de fer conviure Rinzen, el llit suspès de Tàpies, i les lliteres.