Estar a l’altura

No són ni les sis del matí. Negra nit, encara. I una furgoneta dels Mossos s’endú la Dolors Bassa. Gairebé set mesos després de la seva arribada a la presó del Puig de les Basses, la Dolors recorre el camí invers, per tornar a Madrid, a Alcalá Meco. Explicava, la Dolors, que a la presó madrilenya, pel fet d’estar en un mòdul de respecte en què hi ha preses amb bon comportament, tenia més llibertat de moviments –si és que la paraula llibertat es pot utilitzar en aquest cas–. A Figueres, la rutina i les mesures de seguretat eren asfixiants. Però ho entomava amb una enteresa que feia feredat. La Dolors i la resta de presos polítics ja són a Madrid per fer front al judici de la ignomínia. Tancats i privats de llibertat, encara que sigui en un mòdul de respecte, han de fer front al moment més important de la seva vida. Ni tan sols durant la celebració del judici els han deixat lliures. Fins aquí arriba la venjança. Però no perden la dignitat ni la fermesa, i, davant això, el país ha d’estar a l’altura. No pot ser de cap altra manera. Certament, la mobilització no ha decaigut mai i el suport als presos ha estat constant. Però ara sí que és un tot o res. Ara jutgen el govern legítim, el que va posar les urnes. El que ha estat durament castigat. I segurament serà sentenciat. I si no hi ha una resposta de país, del govern i de la societat, tots plegats, a l’altura d’aquesta greu situació, llavors, sincerament, no ens mereixem la independència.