Importunar la Unió Europea

De les paraules de la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, Elisenda Paluzie, en acabar la tancada de 21 membres de l’entitat a la seu de la representació de la Comissió Europea a Barcelona, quan va dir “nosaltres continuarem molestant la Unió Europea”, s’intueix que uns altres potser prefereixen no fer-ho. Suposo que hi ha qui té por, en un context preelectoral de creixent desafecció, o pitjor, d’animadversió cap a la Unió Europea arreu del continent, d’aparèixer arrenglerat en aquest euroescepticisme rampant i intenta evitar que internacionalment s’identifiqui l’independentisme amb antieuropeisme. Ho va dir Francesc de Dalmases quan va acabar l’ocupació: “No renunciem a Europa ni al projecte europeu, però sobretot no renunciem a la República catalana.” Efectivament, CUP al marge, l’independentisme prové d’una tradició profundament europeista i s’ha mirat sempre Europa com la garant última dels drets i les llibertats dels catalans, però certament s’ha vist frustrat recentment per la inacció comunitària davant del conflicte català, almenys públicament, més enllà del discurs de Donald Tusk davant del rei espanyol. Com a club d’estats, la UE protegeix cada un dels seus membres, es podria dir que fins i tot quan en volen marxar no adopta una actitud de màxima confrontació bel·ligerant contra ells, ans els intenta convèncer perquè es quedin. Però el que no es pot pretendre és ser euroescèptic acèrrim i alhora confiar en la justícia europea perquè posi ordre al desgavell politicojudicial espanyol.

El context preelectoral de les europees el 26 de maig (falten menys de quatre mesos!) és el millor dels moments per posar la carpeta catalana sobre la taula perquè et facin una mica de cas. Entre els reptes de l’independentisme hi ha el difícil trànsit per la fina línia que separa la necessària crítica constructiva cap a les institucions comunitàries i el menyspreu sistemàtic propi dels qui la volen destruir.