Reconèixer la República

La declaració d’independència de la República Catalana del 27 d’octubre del 2017 es troba en vigor i la seva efectivitat depèn del reconeixement internacional. Com ja he posat de manifest en diverses ocasions per al dret internacional, que és el món jurídic en el qual s’inscriu aquest acte, és completament irrellevant que la declaració es publiqués o no en el Diari Oficial de la Generalitat, ja que el principi de publicitat en aquest mitjà ve determinat pel dret constitucional espanyol, que és precisament el sistema jurídic que la declaració d’independència deixa enrere per fundar un ordenament nou. Els actes creadors d’un nou sistema constitucional no estan subjectes a les regles de l’estructura constitucional anterior, per això, entre altres coses, la llei d’organització del referèndum de l’1 d’octubre del 2017 i la llei de transitorietat jurídica no calia que fossin aprovades a través dels procediments i de les majories previstos a la Constitució Espanyola o a l’Estatut d’Autonomia perquè elles mateixes eren fonament de la nova constitucionalitat.

Tampoc no té cap incidència allò que afirmin els mateixos autors, diputades i diputats, de la declaració sobre el caràcter de la mateixa. Les creacions jurídiques són el que són i no allò que els seus autors diuen que són. Allò que es va votar el 27 d’octubre del 2017 per al dret internacional és una declaració d’independència diguin el que diguin aquells que van formular-la. Curiosament aquesta és també la qualitat que el Tribunal Constitucional en qüestió va percebre en el document en qüestió que va enjudiciar uns dies després, a la interlocutòria 144/2017, del 8 de novembre. Si el Tribunal Constitucional va actuar sobre els actes del Parlament del 27 d’octubre és que aquests van existir i van existir també en dret constitucional espanyol, encara que els seus òrgans de garantia els consideressin invàlids (la qual cosa no afecta la legalitat de la declaració en dret internacional els paràmetres de judici del qual es troben en aquest punt al marge d’allò que disposi el dret intern).

Que la declaració d’independència estigui en vigor significa que la porta al fet que altres estats sobirans reconeguin aquesta condició per a la República Catalana és oberta. La pràctica internacional assenyala que els estats tendeixen a reconèixer una independència quan les autoritats que s’hi proclamen controlen el territori, quan la població obeeix la legalitat que emana d’aquest govern i quan s’estableixen relacions diplomàtiques directes amb els altres subjectes de dret internacional sense passar per les autoritats de l’estat matriu. Però així com aquestes condicions (control del territori, població i diplomàcia directa) no asseguren el reconeixement (com ho demostra, per exemple, el cas de Taiwan, que és de facto un estat independent però no reconegut pels estats que no volen enfrontar-se a la República Popular de la Xina) també es poden produir reconeixements sense la plena efectivitat dels mecanismes de control de territori i població, això va succeir en el cas de Kosova, que era un territori administrat per un protectorat internacional en el moment de la declaració d’independència. En el fons, el govern autonòmic proporciona avui mateix unes eines de control parcial de territori i població que, amb l’antecedent de la declaració, podrien tenir rellevància a efectes de reconeixement internacional i és per això que partits com ara el PP, Ciutadans i Vox reclamen l’aplicació indefinida de l’article 155 de la Constitució i tapar així qualsevol escletxa susceptible de promoure la secessió.

Tot això que descrivim aquí revela, en definitiva, que qualsevol estat sobirà pot reconèixer la República Catalana en qualsevol moment. En aquest sentit, allò que al meu parer cal posar de manifest és que un eventual reconeixement ha de ser acceptat vingui de qui vingui perquè això significaria l’entrada de Catalunya en el sistema de relacions directes amb els altres agents de la comunitat internacional i permetria, comptat i debatut, fer política internacional que atiés nous reconeixements i finalment la consolidació del nou espai sobirà.