Keep calm
Viure
Passats els noranta, semblaria que un ja ha de saber qui és. Curiosament, però, és amb l’edat quan se solen difuminar els contorns de la pròpia identitat. El nonagenari Josep Maria Espinàs, l’home que mira i camina, ha donat una definició elegant, irònica, sàvia, de la seva identitat actual. “Qui soc, diu?”, “Soc aquell que encara és viu.” Espinàs té plena consciència del programa essencial: viure és persistir. I ell n’és una figura exemplar (a punt de lliurar aquest article, una notícia punyent: la mort de l’Olga, la filla d’Espinàs). Els que procurem evitar la temptació de la transcendència sospitem que els vius són un nombrós grup de morts de vacances en aquest món. I les vacances duren el que duren. Constatar aquesta realitat ha generat tota mena de reflexions sobre l’experiència de viure. A La penúltima bondat, el pensador Josep Maria Esquirol la defineix així: “No decidim néixer o morir, però sí «ser capaços de vida».” El filòsof pensa que davant el fet “que ens trobem vius” val la pena intensificar –fer vibrar– la vida que ens ha estat donada. No cal quedar paralitzats per la perplexitat de l’enigma, ve a dir, val més optimitzar el que hi ha. Una altra mena de filòsof, Woody Allen, també ha obert perspectives interessants sobre el fenomen que potser es podrien resumir en una de les seves lúcides observacions: “No és veritat que la vida imiti l’art. Només imita els programes de televisió dolents.” N’hi ha més d’un que es mira la vida amb un inevitable escepticisme, amb un entusiasme molt moderat. La troben una mica sobrevalorada: “Diuen que la vida és la cosa però, francament, jo prefereixo la lectura.” La vida o l’escriptura. Viure o llegir. Grans dilemes existencials. Si un es desanima, el més fàcil és donar la culpa a Déu per haver-nos posat en aquesta tessitura. Mai no he oblidat un graffiti que vaig veure, fa molts anys, en un vàter públic de Londres. Hi deia que Déu efectivament existia... i que estava molt ocupat en un projecte més ambiciós. Un consol.