Política per tot arreu

Soc, tot i que la pràctica ho contradiu totalment, del parer que, les coses, al seu lloc. Però la realitat ho impedeix. M’agradaria que la política es fes al Parlament i no als jutjats i que els crits contra la injustícia estiguessin canalitzats pels representants democràtics. Però no és així, per això entenc que la repulsa es pugui fer, a més del carrer, a espais no pensats per fer-la. En la gala dels Gaudí, el mateix conductor de l’acte en va deixar caure un grapat. Les al·lusions polítiques i socials en aquesta mena d’esdeveniments tenen dos efectes. L’un, servir d’altaveu a causes que quedarien més esmorteïdes com la situació dels presos polítics. Els premis cinematogràfics sempre han tingut aquest component de rebel·lia, ni que fos en mig de vestits de firma i corbatins. Recordem quan Marlon Brando no va recollir un Oscar per la seva actuació a El padrí per la poca consideració que havia tingut Hollywood amb el nadius americans. En els Goya, a Sevilla, van optar per la correcció política de no ofendre els de sempre, però ells s’ho van perdre: van haver d’escoltar més agraïments, fet que fa poc dinàmiques aquestes gales. Aquest és el segon motiu pel qual està bé intervenir políticament en els premis: els fa més amens. Un altre espai on hi ha divisions d’opinions sobre si són llocs idonis per a la protesta són els estadis de futbol. Un cop més m’agradaria que la bandera del club i la del país fossin les úniques que hi onegessin, però l’experiència em demostra que cal també prendre posició política als estadis. Cas pràctic: entre les meves coses hi ha ser seguidor de l’Espanyol. Fart de menjar-me la bandera espanyola i la del Vaticà dels meus veïns de seient els vaig plantar una estelada blanc-i-blava. Intent d’agressió i el club es va posar a xiular com si res hagués passat. Per tot plegat els que no vulguin política als estadis, en els concerts, en les gales, que la deixin fer als seus espais naturals: un d’aquests és el que s’anomena col·legi electorals. Cadascú hi pot dir la seva.