Una manera de ser?

Com som els catalans? Com han estat i com som els catalans. Rodolf Llorens, vilafranquí de pro que va morir a l’exili veneçolà el 1985, un home polític de la seva època, primer vinculat a ERC, després a la Unió de Rabassaires i més endavant al PSUC, en va fer un llibre. Segons Enric Casasses, en un país menys traumàtic un autor com Llorens seria dels més apreciats per la crítica i pel públic, i els seus llibres, com els clàssics, no pararien de reeditar-se, els trobaríem a dues de cada tres cases, seria més conegut que Pla i les seves lectures serien obligatòries a les escoles.

Això ho llegeixo en una segona edició del llibre a Pòrtic el 2009, i Casasses té més raó que un sant. Llegir Rodolf Llorens és com obrir una finestra d’aire fresc, independència de pensament, ni noucentista ni antinoucentista, amb un llenguatge ric, nou i original, i allunyat de capelletes, espontani; el que escriu sona tan fresc que pots pensar que l’autor encara viu avui mateix, encara que la seva manera de fer sigui més vella que l’anar a peu.

“Els catalans som caps calents, escalfats, abrusats, fogaters, calem foc; traiem foc pels queixals i fum pels ulls; tenim fogots, som flama viva; ens bull la sang.” Això, i molt millor encara, diu Llorens trencant idees estrafetes.

El cas és que aquest llibre el tenia mig perdut, amuntegat en una pila, on, seguint la teoria d’Antoni Marí, el llibre em deu haver vingut a buscar al costat d’un Gaziel, aquell que es titula Quina mena de gent som. Aquest, ja del 1947, on es pregunta sobre si som incompatibles els catalans i els espanyols. I si és que sí, a què és degut i d’on ve aquest sentiment. I si és que no, com és que aquest debat es repeteix generació rere generació.

Gaziel en el seu text diu: “Sempre que a Espanya s’ha plantejat el problema d’estructuració peninsular, el problema polític, les coses han pres aquella tensió anormal que tendeix a degenerar en una solució heroica.”

Potser el problema, doncs, no és d’un relator més o menys. El problema s’enfonsa, doncs, en una manera de ser? No m’ho vull creure ni pensar, tot i que aquells que demà ompliran la plaça Colón de Madrid enrareixen debat, diàleg i pensament. Acumulen verí.