Judici just

Avui, dotze de febrer de 2019, és el dia del judici. Els articulistes que presumeixen d’imparcials i equidistants i que es banyen en aigua tèbia asseguren que serà “just”. No saben com m’agradaria compartir l’opinió. Però una pregunta els faria: ¿han trobat “justos” els preliminars? Vull dir les fantasies de l’instructor, la presó preventiva immisericorde... La justícia alemanya i també la belga i la britànica no han observat en Puigdemont i els altres exiliats els delictes de què a Espanya se’ls acusa, idèntics als dels empresonats. ¿Han estat “justos” els judicis que ho han dictaminat? Ho pregunto als de l’aigua tèbia. Si ho han estat, el judici d’avui i els propers dies i mesos només pot tenir una conclusió. Imaginem que coincideixi amb la d’aquells tribunals. No hi coincidirà, però imaginem-ho. La sentència absolutòria i la posada en llibertat dels presos s’imposarien. Què en fem, què en fan, del temps que han estat a la presó? El judici just és d’entrada impossible. No diguem si els condemnen, en contradicció amb les conclusions admonitòries dels altres països d’Europa.

Mentrestant... mentrestant els partits independentistes farien bé de mantenir Pedro Sánchez al poder, amb pressupostos o inventant-se una excusa. L’alternativa al govern d’Espanya dels que diumenge es van manifestar a Madrid en contra del diàleg amb Catalunya i en contra de qualsevol mesura de gràcia als presos és molt pitjor, és terrorífica. No augmentem els disgustos que el judici ja ens subministrarà cada dia, dissabtes inclosos. Pedro Sánchez ha dit que no acceptarà mai un referèndum d’autodeterminació. Doncs què ha de dir, en la seva debilitat política? Un referèndum d’aquestes característiques impressionants no és cosa d’una persona ni d’un partit. És un afer d’estat, és fruit d’un consens a gran escala. ¿Què en trauríem que Pedro Sánchez, que no governa ni el seu partit, s’hi mostrés a favor? Ell cauria i nosaltres ens hauríem limitat a aplaudir un gest sense conseqüències positives. De negatives, tantes com es vulguin. L’independentisme i els que volen una solució pràctica han de fer inevitable el referèndum. Un de debò, acordat, acceptat per agents diferents, beneït per Europa. Que serà llarg d’arribar-hi? Llarguíssim, i encara a condició que l’independentisme actuï amb encert i uneixi voluntats. De moment el veig barallat, sense el famós “full de ruta” i exercint un govern desorientat que només pensa en els “seus”. Jo formo part dels “seus”. Em poden oblidar: que es dediquin amb més incidència als “altres”. Seria el primer a agrair-ho.

“Diàleg”, “diàleg”... Amb el judici en marxa, és difícil. Però no fem la situació encara més complicada. Judici just? Ben mirat és una reiteració. Si no és just, un judici és una perversió.