Seran jutjats

Ortega y Gasset, després de molt pensar-hi, va arribar a la conclusió que el problema català no té solució, i que només es pot aspirar a la “conllevancia”, que vindria a ser l’ataràxia dels estoics aplicada al regiment de la cosa pública –“conllevar” vol dir, entre altres coses, suportar les impertinències o el geni d’algú–. S’hi pot objectar que quan la gent no pot més, com passa sovint en les parelles, se separa; però en el cas dels estats en general, i en el d’Espanya sobretot, s’entén que el que el Déu dels exèrcits ha unit, no ho ha de separar la volubilitat dels homes. El gran moment de la “conllevancia” va ser la transició, quan els representants polítics arribaven a grans acords sense fer gaire fressa i tenint tothom molt clar quins eren els límits. El gran error dels polítics processistes i ara processats va ser creure que podrien iniciar una nova transició, pensant que l’únic límit era la imaginació i basant-se en premisses errònies com ara que trobarien suport en les esquerres espanyoles i en les institucions europees. Paradoxalment, només han trobat la comprensió d’algun sector euroescèptic. La resposta d’euròcrates i progressistes es pot resumir en el que va dir un altre gran filòsof de la nostra època, Homer Simpson, als seus fills un dia que no els va sortir bé una jugada: “Ho heu intentat i heu fracassat. Quina és la conclusió? No ho intenteu!” Però “Catalunya no s’ho mereix, això”, com diria una gran dona. No; ni això ni que els seus polítics esperin a ser grans i escriure les memòries per reconèixer els errors comesos.