‘Más dura será la caída’

Els he de reconèixer que em va impactar. A mi, i suposo que a tots vostès. La imatge dels presos polítics asseguts ahir a la sala del Suprem em va impactar. Molt. Em va impactar perquè feia més d’un any que no els vèiem junts i em va impactar, és clar, perquè els vàrem veure a tots, asseguts, amb el cap ben alt, sí, però forçosament callats, conscients que s’hi juguen desenes d’anys de presó. Aquesta era la foto que perseguien?, em pregunto. Quan a finals d’octubre del 2017 la fiscalia va anunciar que presentava una querella per rebel·lió contra Puigdemont i el seu govern i batejava l’arxiu del document que es va enviar a la premsa com a Más dura será la caída, era això el que ens avançaven? Que más dura será la caída? Això sol, batejar aquell arxiu amb aquest nom, ja hauria de ser motiu suficient per invalidar-ho tot. La imatge d’ahir, deia, em va fer mal d’ulls. Però em va fer sobretot mal al cor. Pel que representa. Perquè durant tots aquests mesos de presó preventiva els han estat tractant com a culpables sense que hi hagi hagut sentència (era per això, el Más dura será la caída?). Ahir, mal al cor. Però també alleujament. Perquè d’una vegada (d’una punyetera vegada) els podrem sentir la veu i podrem sentir les defenses com, desacomplexadament, rebaten els arguments d’aquesta rebel·lió que mai no ha existit. Van seguir ahir els advocats de les defenses? Ni que només tinguin una quarta de part de raó en allò que explicaven (i a mi em sembla que la tenen en tot, tot sigui dit) ja n’hi hauria prou. Van sentir Van den Eynde? Van sentir Pina? Van sentir Salellas? Quina quantitat de decisions arbitràries s’han arribat a prendre en aquesta instrucció! I quina quantitat de contradiccions que ahir varen posar sobre la taula! És més que probable que no els n’acceptin cap, d’argument. Perquè, com insinuava Jordi Pina molt elegantment, els membres del tribunal se senten “salvadors de la pàtria”. Però ja ho veurem. Más dura será la caída, deia l’arxiu famós. Sí. Veurem, però, quan i de qui.